dimarts, de novembre 29, 2005

WC


Què s’hi fa en un lavabo?

He buscat la definició al diccionari:





ARQUIT Templet amb una font al centre situat en els claustres dels monestirs perquè els monjos es rentessin les mans després de menjar. CONSTR 1 Pica de porcellana o ceràmica envernissada, destinada a rentar-s’hi. 2 p ext. Cambra destinada a rentar-s’hi. 3 p ext. Cambra on, a més del lavabo, hi ha instal·lat el vàter i, sovint, l'urinari.

Si es fa una anàlisi de la definició, es pot concloure que té una finalitat molt concreta i que no és un lloc on s’estigui massa bé.
Doncs, és una conclusió del tot errònia.
Cada dia cap a 2/4 d’11 i fins les 11 del matí es veuen riuades de noies que van contentes i amb els seus entrepans cap al lavabo. Fan les seves coses amb el “bocata” entre mans?
Avui hi havia molta gent al lavabo, un soroll espantós i una olor especial, no massa agradable, tot s’ha de dir. No sabria descriure-la. Ho intento. Una discoteca a la matinada, mentre la netegen barrejat amb l’olor dels pixats de qualsevol contenidor de la meva bonica ciutat.
Quan s’obre i tanca la porta se senten les veuetes de les noies explicant les seves coses, la mare no l’ha deixat anar amb no sé qui, el pare li ha dit que l’anirà a buscar a casa de la seva amiga i que es deixi de tonteries. N’hi ha unes que no paren de criticar la seva companya que acaba de sortir, la deixen verda!
Però, on va aquest? No es talla ni un pèl, obra la porta i entra. Es queda amb elles a comentar la jugada.
Ara recordo el que una de les noies em va explicar: un dia es va quedar tancadeta dins del WC i va haver de fer moltes peripècies per a poder sortir. Segur que no hi havia tanta gent. Va cridar, però les noies de la neteja no la sentien, va intentar enfilar-se per la porta, però no ho va aconseguir. Finalment va pensar que podia trucar, tenia el mòbil. Quina vergonya que et treguin d’un lavabo!
Semblen feliços, un dia d’aquets hi entraré per intentar entendre què senten.
Acaba de tocar el timbre i tothom torna al seu cau.

dilluns, de novembre 28, 2005

THE SOUP


L’olor de la sopa d’avui m’ha transportat en el temps. Quan comença el fred faig sopa. Abans feia caldo, a casa de petita sempre feien caldo. Fa anys que no la tasto, ara tinc excusa, no em va bé pel sucre; abans no en menjava per avorriment. La mare feia sopa de fideus de cabell d’àngel molts vespres i un bon dia vaig decidir que no tornaria a menjar sopa. Recordo quan anàvem a comprar els fideus, a cal fideuer. Era una botiga fosca plena de prestatgeries plenes de pots grans metàl·lics. Dins de cada pot hi havia pasta de sopa. No sóc capaç de veure la cara del botiguer, però sí que sento el soroll de les llaunes. Els fideus eren com cabelleres rosses, com cànem , aquell d’arreglar les aixetes. No, no estaven tallats els fideus, els tallàvem a casa, amb els nostres dits petits i sense que en caigués cap petit tros per a terra. La casa feia olor de menjar, l’olla bullia hores i hores i la mare entrava i sortia de la cuina de tan en tant.
Avui he trigat 30 minuts en fer el brou. Casa meva no feia olor de menjar. Quan he posat els galets mida estàndard de dins la bossa de plàstic dins l’olla, he començat a sentir l’olor d’infantesa.
M’he sentit bé. Espero que algun dia els meus fills puguin recordar l’olor del brou que els preparo.
Avui, tampoc no l’he tastat. I si el gust no és el mateix?

CLOTHES


Aquests darrers dies ha començat a fer fred, no és estrany al novembre. Ja ho he fet un altre any. Sempre ho deixo per darrera hora, penso que potser aquest any no caldrà, però sempre ho acabo fent i més ràpid del que voldria. Agafo les bosses i començo a obrir els armaris. Ho trec tot. M’ho miro bé. Agafo les caixes dels altells i les poso damunt del llit: les buido. Quina sorpresa, ja no recordava aquesta faldilla, segur que no m’anirà bé. Me l’emprovo, ja ho deia jo, no m’entra. Començo a posar cada cosa la seu lloc, però hi ha coses que ja no tenen els seu lloc. Ara tenen un altre lloc, les bosses per a donar. Cada cop són més plenes i el meu armari més buit! Al cap d’unes hores, ho he aconseguit posar tot dins les caixes, les bosses i els armaris. Estic esgotada, m’he emprovat 10 pantalons, tres jerseis que fa anys que pujo i baixo per si algun dia els necessito, les bruses que algun dia em tornaran a anar a la mida. Què hi feia aquell banyador enmig dels anoracs? Quan queden poques coses, les poso on sigui. No m’agrada acabar, ho acabo ràpid, ho entaforo on sigui. No he trobat la samarreta que m’he passat tot l’estiu buscant! La devia posar en una de les bosses per a donar, ja no la trobaré mai més.
El meu armari és senzill d’endreçar, però els dels altres! S’ho fan ells, però com que ningú no s’emprova res, em toca comprovar les talles. Que ja no et va bé la talla 10, que això t’ho van portar els reis i encara no sabies qui eren! Quina mandra els fa emprovar-se la roba! I, després a voltes, te’ls trobes davant del mirall fent moneries sense cap motiu!
No us ho creureu. Avui a casa els pares, he trobat la meva roba de quan tenia 18 anys. Què hi feia allà? Per què la mare no l’havia llençada? Era un record? Té molt d’espai? Li ho he preguntat i m’ha dit, tu la vas deixar aquí, ningú m’ha dit que ja no la volies!
Si mai marxeu de casa, deixeu un rètol que digui que poden donar la roba, que ja no us la posareu.
Ah, i sobretot, que no falti el polil!

HATEFUL












De vegades quan entres et miren i ni et somriuen.
Què penses? Fa dies que em fas patir. Sé que ja te n’has adonat i que no et fa massa mal, de moment.
Què ho fa que la gent no et vulgui? D’acord, a vegades ets massa clar parlant. Quantes vegades hem parlat que no cal dir tot el que penses i hi estàs d’acord. Però tan mateix ho continues fent.
M’agrada parlar amb tu perquè dius el que penses, saps escoltar, aconsellar,....
Recordo un eslògan d’una campanya de la Generalitat de fa uns anys que deia “la feina ben feta no té fronteres”, en aquells moments era força més jove que ara i no hi vaig parar massa atenció. Amb els anys, he comprovat que la feina ben feta, en té moltes de fronteres i d’enveges.
He anat observant-te darrerament i som pocs els qui parlem amb tu, a les reunions ni t’escolten, no et donen la informació que necessites, no et miren a la cara, qualsevol comentari que facis sembla un dels millors acudits del mes.
Cosa que fas, cosa que queda maleïda.
Això m’ha fet pensar.
Voldria dir-te que estic amb tu, que em sembla injust, que no t’ho mereixes, que no sé com ajudar-te però que a partir d’ara no et faré gens de cas, a veure si així, la resta de gent es comporta com cal. De fet, no sé per què no dir-t’ho clarament. Fas les coses, t’equivoques i força vegades ets capaç de reconèixer-ho. També t’agrada la feina que fas, entens que els teus companys no els agradi, que tinguin problemes familiars, que no et vulguin ajudar.
Qui et dóna la força per superar-ho? No sé que tinguis amics, ni animals ni família. Tot sol, ets capaç de ser tant feliç i guanyar-nos a tots?
Ara n’estic segur, demà quan entris jo tampoc no et miraré a la cara ni parlaré amb tu. T’envejo. Insanament.

diumenge, de novembre 13, 2005

THE EYES

De quin color són els seus ulls? Encara no he aconseguit veure’ls. Ja fa molts dies que no el veig i mai no li he vist els ulls.
Els ulls són l’ànima de les persones i no haver vist els ulls del petit IU em fa sentir incompleta: el vull conèixer, ho vull saber tot d’ell, el vull acompanyar a conèixer el món on li ha tocat viure, el vull acaronar i que em miri a la cara, vull que s’acostumi als meus braços, que senti la meva olor, vull veure quin color li escau millor i vull veure com mira els seus pares i els somriu.
“Los ojos son el espejo del alma” ho va dir algú fa molt de temps i tenia tota la raó del món.
Ja fa temps vaig decidir confiar només en aquelles persones que són capaces d’aguantar la mirada i amb qui una sola mirada em diu més que moltes paraules. Certament, confio en poca gent. Però quina sort que tinc. Els tinc a ells, ells em miren i em diuen coses, els seus ulls em segueixen, m’adverteixen dels perills, m’aconsellen, em fan parlar, callar, escoltar. Tinc una col·lecció d’ull que m’agraden, però me’n falten molts. Us hauré de fer fotos, un dia d’aquests!
L'altre dia pel carrer vaig veure una noia amb uns ulls tristos, volia preguntar-li què li passava, però com que no la coneixia no vaig gosar. Poques vegades he vist uns ulls tan tristos, ni els dels morts! Hi ha ulls inexpressius, d'altres riallers, d'altres de falsos, d'altres de transparents, alguns que parlen sols, d'altres petits i feliços.

Ara mireu-vos bé al mirall i sabreu què diuen els vostres ulls!

dijous, de novembre 10, 2005

MY CLASS ?


De moment us els mireu, encara no voldria fer cap comentari. Jajajaj
Només vull dir dues coses: són bona gent i estan una mica espantats pel batxillerat!
Ja ho anirem solucionant tot, oi?

dilluns, de novembre 07, 2005

THE BUDGIE


S’obre la porta i arriben un grup de nenes cridant i xisclant. Les mires perplexa i preguntes si les pots ajudar. Et responen totes juntes i no entens res de res. I, innocent demanes que només parli una. I totes altre cop! Què és aquest soroll d’ales?
-Silenci! Què hi ha dins la bossa?
- Un periquito!
- L’hem trobat al pati i l’hem agafat.
- Necessita una gàbia.
- Ens doneu una gàbia?

Tanta informació m’aclapara. Començo a processar-la. Han trobat un periquito al pati. L’ocell devia volar, em pregunto. I, per què l’han caçat? O potser no pot volar? Em fan pànic les plomes des que vaig veure la pel·lícula del Hitchcock. No els explicaré a les mocoses aquestes que l’encantador periquito blau-lila em fa por.

-Ara avisarem al Lluís, maques. Ens portarà alguna cosa on poder deixar la fera!
-Gràcies, el plàstic no li agrada. Necessita menjar!
-I aigua, si us plau. Que es morirà.

Per fi arriba la pobra Montse, que li agraden tant els ocellets com a mi, i demana que avisem a l’home de la casa. Ja ho hem fet.
Al cap de poca estona, apareix en Lluís amb una caixa de cartró i una tela metàl·lica que la cobreix. Fem marxar a les nenes.

- No us preocupeu, el vigilem nosaltres.
- Qui el vol?
- No digueu res als meus fills, que si ho saben segur que el voldran.
- Aquesta bèstia aquesta tarda ha de marxar amb alguna criatura, que se la rifin o que facin el que vulguin, si cal truquem als pares dels qui diuen que la volen.

I, tal dit, tal fet. Hem trucat i a les 5 ja hi havia una mare, amb les seves nenes, que venia a buscar la fera ferotge.

dijous, de novembre 03, 2005

THE MOUSE


Sabeu què mengen els ratolins? I el mouse? Avui era el dia dels difunts, sembla una contradicció,dir era, però com que ja és tard.... Bé, doncs avui havia de morir algú i ha estat el mouse d’un company de feina. Pobre noi! S’havia quedat sense ningú a qui acaronar quan comenta els blogs dels seus alumnes. Feia una cara! Es mirava l’animalet i en demanava un de recanvi. El necessitava i molt. Al cap d’unes hores, i després de tenir-lo tot el matí allà al costat, ha arribat el substitut. No era, ni de bon tros, tan bonic com el primer. Li haurà d’agafar afecte, el temps els ajudarà a tots dos. Era una mort anunciada, feia dies que no volia moure’s i que no feia cas de res. L’havia netejat, l’havia intentat convèncer que no podia continuar d’aquella manera. Però ell ja no volia viure més.
Demà quan es trobin, què es diran?