my views

EARS AND MOUTH

2009-11-08T21:20:00.003+01:00

HI HA GENT QUE TÉ DUES BONES ORELLES PER SENTIR, A VEGADES TAMBÉ PER ESCOLTAR, D'ALTRES NO. HI HA PERSONES AMB UNS BONS LLAVIS I UNES BONES DENTS QUE PROCUREN MOSTRAR QUE PARLEN BÉ, D'ALTRES QUE NINGÚ NO LES COMPRÈN. N'HI HA D'ALTRES QUE NI PARLEN BÉ, NI ESCOLTEN BÉ, PERÒ SABEN PENSAR ENCERTADAMENT.N'HI HA D'ALTRES QUE NI PARLEN BÉ, NI ESCOLTEN BÉ, NI PENSEN ENCERTADAMENT, POBRES! I QUÈ FAN AQUESTES PERSONES? NO ESCOLTEN, NO SENTEN I NO PARLEN. BÉ SÍ, MALPARLEN I MALPENSEN. PERÒ TAMBÉ HI HA QUI ESCOLTA I S'HA DE PENSAR A QUI S'ESCOLTA, A QUI SE SENT, A QUI ES PARLA I AMB QUI ES PENSA.ESCOLTEU, MIREU I PENSEU, PERÒ SOBRETOT SENTIU.

Ho vaig publicar per primer cop el 2005, però ja veig que no funciona...

LAST WEDNESDAY

2007-03-31T23:27:00.000+02:00

Les coses bones i dolces no es mengen mai amb la gana dels llops.

Quines ganes de plorar! Ja sé que no era el moment, però sentir que algú m’entenia realment, m’ha ajudat a alliberar-me de la pressió que tenia. Necessitava la descompressió. Poder compartir els pensament i reafirmar que el que faig no és del tot descabellat, no? De vegades costa traspassar les idees a la gent. Estic intentant fer canviar la manera de relacionar-se d’algunes persones i trobo que costa força. No pots anar i dir-li clarament que ha de ser menys petxina, que es pot mostrar tal i com és i, que no per això no la respectaran.

Costa fer la gent menys inflexible!

LAST MONDAY

2007-03-31T23:16:00.000+02:00

Avui hem tornat al silenci de la ciutat de l’aigua. L’olor dels canals és forta en algunes zones, però segur que la soledat deu ser pitjor. La veu ressonava pels carrers, les passes sorolloses i el vent gèlid que ens acaronava ens ha fet moure ràpid. Retrobar-me és cada cop una nova experiència. Els colors de les cases em transporten a casa, em sento acompanyada.

Si pogués quedar-me, ho faria. Alguns dies aquí em donarien la tranquil·litat que necessito en alguns moments que vindran. He de poder emmagatzemar litres de plors que hauré de contenir en els dies que vindran. Però sé que encara que no pugui aconseguir recarregar-me, amb la companyia que tinc podré seguir endavant. Sentir-se ple per dins i embolcallat per fora dóna la seguretat que a molts els falta. Cada cop em sento amb més silenci, més aigua i més colors.

Els somnis que amb els temps es fan realitat, produeixen el plaer de la xocolata fonent-se a la boca i que la llengua escampa i fa durar.

Dormiré gronxada per la meva ciutat morta de nit. La ciutat de l’amor i de la felicitat interior. Somiaré el meu somni i el tornaré a fer realitat, altre cop.

LAST SUNDAY

2007-03-31T22:22:00.000+02:00

Parlar de coses íntimes i quotidianes en llocs desconeguts.

Compartir dies, hores, minuts i segons de passejades, quadres, alumnes, carabinieri, música i decisions ens ha fet enfortir els vincles que teníem entre nosaltres.

Ara sabem més l’una de l’altra, discutim amb més franquesa. Ens diem coses que ens agraden i riem sense dir-nos res. Dins un pub a la Signoria fem futurologia del nostre cosmos particular. Demà passaran coses lluny de nosaltres que ens poden afectar en el dia a dia. No compartim les prediccions, però sí l’esperança que tot sigui per anar més bé.

Abans elles no es coneixien massa, sabien l’una de l’altra a través de tercers. Tenen molt per a compartir. Són persones amb interessos semblants i amb experiències vitals que es podrien emmirallar. Físicament no s’assemblen gens. Formen part dels meus dies de descans italià anual. No són dies de vacances, són estones de pau fora de casa, on pot més les ganes de retrobament interior que el lligam amb la família. L’enyor és bo si és mesurat, poder parlar amb aquells qui vols a estonetes tranquil·litza l’esperit.

Veure néixer els amors i les rialles entre els nois, les cartes i les fotos és sempre el mateix, però també diferent.

És per això que m’agrada venir a Itàlia.

I'D BEEN LOST AMONG YOU

2007-02-28T23:14:00.000+01:00

Feia massa dies que donava voltes a les situacions que m'envoltaven. Em sentia molt incòmode, no podia fer res per a que les coses canviessin, però de cop i volta... vaig retrobar algú que m'havia iniciat en el meu món i que ell l'abandonava. Fa més de 2o anys que el vaig conèixer i sempre l'he considerat un savi, va ser un professor que em va marcar els meus primers anys com a professora a l'escola. No hem treballat mai al mateix centre, però hem comaprtit experiències i inquietuds. Ara ja us he dit que ha deixat l'ensenyament, però hi ha dedicat més de 40 anys. No es considera un exemple a seguir i és això el que el fa més entranyable i interessant. L'altre dia al vespre ens va fer una xerrada sobre la seva experiència/història docent: un recull de pensaments amb fotografies, records, música, power points, ...

Em quedo amb una de les frases: "Teaching is an art".

Va ser un cap de setmana molt productiu i molt enriquidor a nivell de sentiments. Sabeu quan comenceu a dubtar de tot, de la vocació, de les tècniques, dels companys, dels alumnes, de l'escola, de la vida, dels amics, ... Dissabte el matí vaig conèixer algú que em va fer mirar les coses amb uns altres ulls: podria tornar a creure en la meva feina. Podria canviar la manera de fer les coses i encomanar l'entusiasme? Ara respiro millor, dormo millor i continuo tenint el sucre pels núvols!

2007-01-17T12:37:00.000+01:00

hola. què tal

THE TRUTH

2006-12-22T13:51:00.000+01:00

Els estats etílics fan dir la veritat. Tota la veritat.
La infelicitat al descobert. La resignació també hi apareix. Serà l’alcohol que us ho fa mostrar així? O la frescor de la matinada? Els teus ulls parlen sense paraules, les paraules no poden sortir dels teus llavis, la llengua les reté, no les vol deixar marxar. Potser diries tot allò que vols guardar per a tu. Era al teu costat i em sentia lluny, molt i molt lluny. Les teves vivències eren cruents. No mostraves ressentiment era incredulitat? Realment penses que no pots ser feliç?
La felicitat és en un mateix i hem de saber transmetre-la, fer-la palesa a l’entorn quotidià. Com fer-ho pot ser de vegades poc senzill, però no per això ens ha de tirar enrere. No hi ha una fórmula màgica, ni en tinc cap que funcioni, però podeu provar de creure en vosaltres mateixos i estimar-vos una mica més, deixar-vos estimar i veureu que la visió del món que teniu canvia.

MY DEMONIC THINK IS NOT THERE ANY MORE

2006-12-15T13:58:00.000+01:00

Ja no sóc la mateixa. M'ha deixat. La massa verda que podeu observar a la fotografia ja no comparteix la meva vida.

Començo a entendre els problemes que sempre he tingut amb algunes persones. No era jo qui els provocava, era ella. He pensat anomenar-la Lumpy Greenish. Bé, des que ja no hi és dormo molt millor, sento l'olor de les flors de la veïna, la de la xocolata que es mengen els qui m'envolten, la flaireta del fum dels meus amics, tot sembla diferent.

Sí, fins i tot jo em veig diferent. Molt més asserenada, més reflexiva, més descansada (pot ser que sigui perquè fa uns quants dies que no vaig a treballar?).

Aquests dies de repòs forçós m'han servit molt. He après a jugar al Jawbreaker, ha anat a comprar regals amb les botigues buides!!! Això sí, m'ha costat que m'entenguessin. La meva veu era ennassada, el mocador de paper sempre era rosat, rebregat a la meva ma i proper al nariu esquerre. Avui en una de les meves sortides he utilitzat més d'un paquet de mocadors de paper, semblava que haguessin obert l'aixeta vermella, mare meva! Tothom em mirava, però ningú no m'ha demanat si necessitava ajuda, no fos cas que els passés res!

La Lumpy Greenish no sé com va poder sortir, crec que amb la llum del làser però per on va marxar? Com s'ho va fer? Si la veieu, podeu dir-li que algun dia em vingui a veure? No m'agrdaria ser sempre la persona tranquila i pausada d'ara mateix. Ella em donava la vida que em faltarà en aquells moments tensos que ens acompanyen de vegades, no caldria que hi fos sempre, però de tant en tant una visiteta....

ON YOUR OWN

2006-12-09T23:46:00.000+01:00

Et sents buit, sol o mal acompanyat? Són tres sensacions que si mai teniu són fàcilment superables.
La buidor: quan comenceu a notar aquesta sensació agafeu ràpidament alguna cosa per a menjar que us agradi molt, assaboriu-la davant d'aquells qui us fan sentir així. Feu ostentació del plaer que us provoca.
La solitud: estar físiscament sol no ha de ser mai un problema si mentalment teniu amb qui compartir. Segur que podeu compartir alguna estona amb algú altre.

THE LOOK

2006-11-10T15:24:00.000+01:00

Hi ha gent que no mira mai a al cara, d'altre que et miren fixament i que fan que apartis al mirada. N'hi ha d'altres que es miren els ulls i s'ho diuen tot.
Observar la gent com es mira és interessant. Des de fa un dies que això de mirar se'm fa més difícil: les ulleres noves. Els meus ulls s'han adaptar a mirar per on toca i no per on volen. He de fixar molt més la mirada i m'he adonat que em fixo molt més en tot.
He vist de vegades mirades d'odi i les he sentides en la meva carn. Fan mal, molt de mal. Hi ha mirades de rebuig, de despreci, d'enveja... aquestes tampoc no són agradables.
Hi ha mirades interessants. Heu provat mai de mirar un descoengut en un lloc públic? Us aguanta la mirada, què us diu? Us somriu?
Com mireu la vostra parella? Com mireu els vostres pares o els vostres fills? I els amics?
Si en una mirada hi ha odi, en una altra hi pot haver amor?
Us han despullat mai amb la mirada? Quina sensació més desagradable!. L'ex d'una companya tenia aquest vici. Et treia tota la roba d'un sol cop d'ull, un nu integral. Repulsiu, l'home! Alguna vegada he pogut sentir que algú em mirava i em treia la roba poc a poc. No hi havia vici, simplement curiosistat!
Us han endevinat el pensament? Us heu sentit transparent?
Per què hi ha ulls que parlen?
Observeu aquests ulls i penseu què us diuen? Com els mireu?

THE BOX

2006-10-11T17:33:00.000+02:00

Però què passa? Dec tenir la moral molt alta, no sé el perquè, però darrerament tothom està com sobreexcitat. Quin nervis, els sentiments són a flor de pell. Tothom està força irascible. Avui he presenciat un diàleg enervant. Sort que són amics, he pensat! Deien el mateix però no s’escoltaven, bé sí, però no se sentien. Han intentat frenar-se i no involucrar-se sentimentalment en la discussió, però com que és una situació que no només depèn d’ells, no la controlen i no tenen totes les eines per a poder-la solucionar.
Els han endossat el mort, bé l’herència. Però, com pots decidir què fer amb les coses d’algú que ja no hi és i, que no va deixar dit què volia que se’n fes?

Desmuntar la casa dels avis va ser una feina feixuga pel pare i per l’oncle. Hi havia molts records entre aquelles quatre parets. Els va costar deixar-nos veure alguns dels documents que van trobar, hi havia històries de quan la guerra que els feien avergonyir. Van trobar una pila de caixes amb camises i bruses noves per a estrenar. Cada aniversari, l’oncle els portava un parell de peces de roba, treballa al tèxtil i li sortien bé de preu. Els avis mai no se les van posar.

Avui quan he sentit el que deien, he recordat les converses del pare i l’oncle. He pensat, què m’agradaria que fessin amb les meves coses un cop morta? Tinc coses que ningú no sap que tinc, que les guardo per motius molt interns. Em sabria greu que algú donés a conèixer algun escrit i, que els meus familiars els pogués ferir. Ara el problema el tinc jo! I vosaltres? Us faria res que un cop morts i acomiadats definitivament, algú furgués en les vostres vides? Que algú interpretés els vostres escrits? I si el vostre secret més preuat, ja no fos un secret? Com creieu que s’ho prendrien els vostres pares, fills i amics? A vosaltres potser us és igual, però i a ells? Els ho heu preguntat mai? Avui els ho preguntaré, a veure quina cara hi posen!

DISHAPINESS (NOT UNHAPPINESS)

2006-10-08T13:09:00.000+02:00

Em preocupa, sí. Fa molt de temps que els conec i veig que les coses no els van com a mi m’agradaria. Que les relacions sentimentals són complicades ho sabem tots, però quan els teus millors amics fa anys que no acaben de trobar l’equilibri emocional que necessiten, em fa ràbia. Tenen o no parella, però no els satisfà prou i, no parlo a nivell sexual que en aquest cas, és el que menys m’interessa. No se senten del tot compresos, busquen escalfor fora de la seva relació, però intenten no mostrar la seva infelicitat, de la que se senten totalment culpables, per a no ferir ni la seva parella, ni els seus amics i familiars.
Però, per què sou així? Fa massa temps que us conec. Els vostres ulls ho diuen tot i això que poques vegades n’hem pogut parlar obertament. No passa res, no heu fet res malament, estic convençuda que no hi poseu pals a les rodes a les vostres relacions, però teniu una relació basada en uns fonaments que no són el vostre ideal. Us vareu equivocar en un principi, quan no els vareu poder o voler definir i, ara ja us sembla que és massa tard per a canviar-los. Les coses es poden canviar, no sigueu tan tossuts! Però no us precipiteu, penseu bé què voleu i expliqueu-ho a les vostres parelles, potser els sobtarà, però de segur que després els agradarà que hagueu confiat en elles. Si creieu que no s’adonen del que us passa, aneu molt equivocats. Us estimen i els preocupa el que sentiu i, que consti que mai no n’he parlat amb elles.
M’agradaria tant poder-vos ajudar, fer-vos sentir millor! No voldria que ningú interpretés les meves ganes d’ajudar com una intromissió a les relacions de parella dels meus amics, ni tampoc que algú pensés que m’immisceixo per a treure’n algun profit.
Ja sé que vosaltres mai no ho pensaríeu!

PHYSIO

2006-10-01T12:43:00.000+02:00

FISIOTERÀPIA: Ús terapèutic dels agents físics naturals o artificials: aigua, aire, electricitat, radiacions, fred, calor, etc.

18 sessions des de l’agost.

Visitar una unitat de fisio ha esdevingut el senyal del final de les meves vacances aquests darrer anys. La calcificació de l’espatlla esquerra no vol fer vacances, vol que treballi tot l’any i que no porti pes.
Visita al metge, pastilles i sessions de fisioteràpia.
Trobar un lloc on poder fer els exercicis i que et connectin a les màquines que el metge ha prescrit és senzill. El primer dia que hi vas et sents un intrús. La sala és plena d’aparells que desconeixes, la gent et mira, però no et diu massa res. Cadascú va a la seva. Hi ha una relació entre els pacients i els físios , entre alguns pacients que ja fa temps que comparteixen estones i, els nous. El fet dels nous és curiós, tanmateix. Sempre n’hi ha de nous. És un ritual: entre, miren i no saben què fer. Busquen algú amb bata blanca i que faci cara de dir-los: “benvingut”. Finalment el físio apareix entre mig de les cortines i després de sentir-se uns xiulets impertinents de la màquina que avisa que ja ha acabat de fer el que li havien manat.
Et miren de cap a peus i et diuen què faràs, però el nou se sent perdut. Li fa mal, no sap que ha de fer i no entén què volen dir les corrents i els ultres. Què és la mobilització? Ara ho descobrirà, la pobra noia que fou operada del genoll plorarà quan la forcin a doblegar la cama. Aquell noi fort amb els tattos als braços posa cara de nen petit quan alguns dels físios li fa fer els exercicis i el mobilitza.
Ara ja no sóc nova, no em sento una intrusa a la sala de físio. Ja conec els físios, cadascú té les seves coses, però en tenen una en comú que m’ha fet sentir molt bé a la sala de tortures: et volen fer sentir millor, treballen per a que tu milloris i creen un clima de convivència i distensió que molts de nosaltres no seríem capaços de crear a les nostres feines. Saben què dir-te per fer-te somriure en aquell moment que potser et farà mal moure el teu cos. I com ho agraeix la gent? Amb ampolles de cava. Sí, encara que sembli mentida, comparteixen uns minuts d’acudits, copes i algun pastisset amb els pacients per a demostrar-los que estan contents de veure’ls marxar. Els pacients nous, no ho poden entendre, ja veuran com el vincle es farà fort amb el pas dels dies.
Espero estar acabant les sessions, però si no fos així hauria de treure de la nevera l'ampolla de cava que ja tinc preparada per a portar la setmana vinent.

MY COMPLETE IMAGE

2006-09-15T20:35:00.000+02:00

El dissabte 16 de setembre, "El documental" emetrà "La meva imatge sencera", una coproducció de l'any 2006 entre Televisió de Catalunya i Turkana Films amb la participació d'Apuntolapospo, RTBF, Multicanal, Humanistische Omroep i la col·laboració de l'ICIC.
Freetown, Sierra Leona, novembre del 2005. Amadou, Sidike, Patrick, Ahmed, Bonor... molts d'ells eren nens quan van patir cruels amputacions durant l'encara recent guerra civil. La majoria van perdre també famílies senceres.
Petits, orfes, amputats i pobres, el destí els abocava a la misèria; condemnats sense remei a pidolar pels carres de la ciutat més pobre del món.
Tanmateix, l'any 98 es va produir un miracle; la pilota es va creuar en el seu destí. Al camp de l'ONU per a refugiats amputats van descobrir el futbol i la pilota els va obrir la porta de la sala dels herois. Podien deixar de ser minusvàlids per convertir-se en esportistes admirats.
Avui a Freetown hi ha una associació de futbolistes amputats, dos equips, el del Barri Est i el del Barri Oest, i una selecció nacional que ha representat el país jugant la Copa del Món celebrada l'estiu passat al Brasil. Amadou, Patrick i Bonor són nois que han passat de ser amputats a ser esportistes admirats per la comunitat gràcies al futbol i són protagonistes del documental que ens mostra com persegueixen guanyar un partit que els ha d'enfrontar i enfortir a l'hora, gaudint del fet de ser admirats per la seva comunitat durant 90 minuts d'increïble espectacle.
Tanmateix, el documental va més enllà de l'esport, i com el títol ens indica, ens vol mostrar la seva imatge sencera. De la seva veu coneixerem els esfereïdors relats de les seves bestials amputacions, com viuen i quins són els seus somnis i les seves dèries.
Més enllà de la seva condició de negres, pobres i disminuïts físics, el documental ens vol portar fins a un mirall extraordinari, un mirall en què podem descobrir reflectida la seva veritable imatge, la seva imatge sencera.

Fitxa tècnica
Director: Sergi Agustí, Bernat Aragonés i Alfonso Par
Guionista: Alfonso Par
Càmera: Sergi Agustí, Xavier Sardà
Muntatge: Bernat Aragonés
So: Carlos Jiménez

Vaig poder assitir a la preestrena d'aquest documental i vaig quedar molt sorpresa. Em va agradar força. És dur, però mostra uns valors que la nostra societat està perdent dia a dia.

Em va fer pensar molt en un grup de nois i noies de l'escola que volen ser arquitectes i que els preocupen molt les barreres arquitectòniques. Vaig pensar en la meva manera de viure, el que tenia i el que necessitava per a fer les coses més normals. Realment, visc molt bé.

Ja me'l comentareu, si us sembla.

BACK AGAIN

2006-09-08T21:07:00.000+02:00

Només falten tres dies per a tornar a començar la vida normal.

Aquesta foto té menys d'un any. Han passat moltes coses: alguns ja no són a l'escola.

M'agradaria poder transmetre als alumnes la tranquilitat que m'ha proporcionat l'estiu. Auqest és un any pels de segon de batxillerat més complicat, hi ha la sele i han d'escollir el futur i són coses complicades.

He descansat durant l'estiu i això m'ha permès poder veure les coses amb més distància.

BACK?

2006-08-31T00:40:00.000+02:00

Fa temps que no tenia aquesta sensació. No em ve de gust tornar a la rutina, m'ho passo bé. I, cada cop falta menys. I cada vegada en tinc menys ganes. I això, que el que m'espera, m'agrada.
No vull fer el procés de mentalització, ja m'ho trobaré.
Quina patacada.
M'ajudareu, oi??

FAVÀRITX

2006-08-27T20:59:00.000+02:00

Els fars tenen una màgia especial. L'altra nit el de Favàritx en va tenir molta.

Asseguts a la matinada bebent pomada i parlant tranquilament, de cop i volta veiem una bengala d'emergència. No és la pomada! Ho estem veient tots i, som 12. I què hem de fer? De primer comentem si tots estem segurs d'haver vist el que hem vist. Sí, no hi ha dubte. Una llum ataronjada que ha pujat fins l'alçada de la llum del far i s'ha mantingut un parell de minuts a l'horitzó. No és massa lluny en línia recta, però per la carretera hi ha un bon trosset. Decidim trucar al 112, ells deuen saber què cal fer. Fan moltes preguntes, em demanen que els descrigui la barca! que són bojos? Són quarts de tres de la matinada i és ben fosc. Prenen les dades i em passen amb salvament marí. Ara bé la millor pregunta: A quants graus ha vist la llum? De veritat és que no sé què dir-li. M'agraeixen la informació i bona nit.
Els amics em miren i es miren i algú diu: "Hi anem?" En dos minuts pugem els vuit dalt dels cotxes: un Atos i un Volvo familiar. No hi ha gent a la carretera i en 15 minuts ens plantem al desviament del far. La pista és cada cop més estreta, hi ha alguns cotxes als marges (podem imaginar què fan, oi?). Arribem al far. Tots és molt fosc, la llum del far il·lumina el mar. Però, hi ha una moto petiteta aparcada a l'esplanada. Comencem a caminar a les fosques, només portem un lot petit per a tots 8. Primer saltem un filat, continuem per un caminet estret sentint els cops de l'aigua a les roques. No hi veiem res de res, ni restes de cap vaixell, ni llums. Res. Arribem a un tancat, hi llegim "Propietat privada. Prohibit el pas." Dubtem però saltem el muret. Comença a haver-hi llum, som a la caseta del far. Els nens comencen a caminar i reculen sobtadament. Hi ha algú dormint amb un casc al costat. Deu ser el de la motoreta. No fa massa gràcia ser en aquest lloc. Ens girem perquè hem vist llums. Sí, són les llums blau-verdes de la guàrdia civil. Si ens troben en la propietat privada ens poden dir alguna cosa. Val més marxar i retornar al caminet.
Ens enlluernen amb els seus lots, nosaltres també ho fem. Què s'han cregut! Us reprodeueixo algun fragment de la conversa.
-Buenas noches. Se lo han pasado bien con la bengalitas?
-Eso que ha dicho es una impertinencia muy grande. Mejor volvamos a empezar. Buenas noches.
-Buenas noches ya lo he dicho caballero.
-Nosostros somos los que hemos dado el aviso y hemos venido para ver si podíamos ayudar.
-¿Es suya la moto?
-No.
-¿ Han visto a alguien?
-No.
Com podeu imaginar els nens no paren de riure pels nervis i l'emoció.
Hi ha dos guàrdies civils, un ens pregunta amb què hi hem arribat fins allà i li responem que amb els cotxes que hi ha aparcats a l'esplanada. Mentre se sent "hello moto,...." un d'ells respon el mòbil: Sí señor, hemos encontrado una moto y dos coches. De momento hemos identificado a los del Atos. Hay un par de bengalas junto a la moto.
Bé, al menys han trobat les bengales.
De cop diuen:
-¡Vamos a por los del Volvo!
-Pero si también es nuestro! ( Com es poden ficar 8 persones en un Atos, però si no ens hi cabien ni les maletes!!!)

Ells dos continuen buscant pistes i dades per quan els torni a trucar el seu cap. No podem fer res de res. No els volem dir que hi ha algú dormint. Ells busquen en direcció contrària. Que tinguin sort!

Marxem cap a casa, aviat sortirà el sol i tampoc cal veure despuntar el dia. Però de tornada a casa el primer cotxe fa un 180º. Això vol dir que ens hem oblidat alguna cosa al far? No! Algú ha vist un mussol, que resulta que acaba sent una òliba. Les càmeres preparades: empren el vol!!!

Arriba l'hora de tocar el llit, per fi. Estic força cansada de tanta activitat. M'havien promès unes vacances de sol i tranquilitat.

STILL

2006-08-15T15:51:00.000+02:00

Feia molt de temps.
En tenia moltes ganes. Menjar-ne un de veritat i allà, va ser una experiència meravellosa. De xocolata i cafè, si no n'heu tastat mai, feu-ho. Va estar molt bé, com la resta de l'estada.

Tot l'any ha estat força dur, al menys per a mi. Hi ha hagut moltes coses que m'han fet anar més de bòlit del que m'agrada. Però finalment ha arribat la tranquilitat: poder dormir, descansar, escoltar el silenci, mirar com comença a arrossegar-se per terra el meu primer fillol, sentir riure els meus, que plorin a la meva falda, que tornem a compartir els secrets i els moments, ...

Trobo a faltar els amics, ara també descansen. És bo deixar-te de veure amb els amics, així quan et retrobes tens més ganes de veure'ls. No ens veiem però sabem els uns dels altres, ens busquem per a dir-ho d'alguna manera. Algú marxarà lluny. No la veuré, passaré molt de temps sense poder parlar-hi. La puc anar a veure, però no és el mateix que compartir l'armari, mirar-se i no dir-se res i saber com està l'altra. I'll miss you, sure!

Us agrada el dimenhidranat? (la biodramina, eh!) Si escolliu fer les vacances que estic fent aquest any i sou com jo, n'haureu de prendre mooooolt. I el que encara no m'he près! Però m'ho passo bé, estic envoltada d'aigua per a totes bandes. El solet, a estones sol, m'escalfa. Feia molt de temps que la meva pell no tenia aquest color torrat. No estic negre com abans, però torno a semblar normal. Tinc dos colors.

Us espero a tots a la tornada. No malgasteu el temps, perdeu-lo!

HARD TIMES

2006-05-26T15:38:00.000+02:00

Per a molts de nosaltres ha arribat l'època més difícil de totes: la de decidir. És un moment on tot allò que fem o deixem de fer, repercutirà, d'alguna manera, en el desenvolupament de futurs esdeveniments.

Vosaltres heu de decidir què fareu el curs vinent, on estudiareu, quins amics trobareu a faltar, com serà la vostra vida, ....

Els adults, també hem de decidir? Sí, i moltes coses que no es fan gens de gràcia. Decisions que repercuteixen en els que tenim aprop, tant a la feina com a casa.

Els proper curs el veig amb molts canvis personals i laborals. Ja hi ha coses que es van perfilant, però crec que n'hi ha moltes que la meva bola màgica no vol ni imaginar.

ARE YOU MAD?

2006-05-14T21:23:00.000+02:00

Si tens amics o persones a les que aprecïes i veus que no fan el que han de fer, què fas?
Els ho dius? Calles? Ho he fet altre cop, he dit el que pensava. Si m'ho pregunten, què he de fer.

En problemes de parella millor no ficar-hi el nas, però de vegades ....
Finalment ha acceptat ajuda, ens ha fet patir molt a tots. La seva dona ja no podia més. Avui quan he parlat amb ells, les seves veus semblaven diferents, com més normals... Un problema menys. De moment.

Els altres dos com gat i gos tot el dia, no poden estar l'un sense l'altre. Però no se'ls pot dir res, s'odien oficialment. Que tontos! D'aquí uns anys quan recordin el que els va costar estar junts.....

READY, STEADY, GO....!

2006-03-26T23:26:00.000+02:00

Ja falta menys per a marxar.

N'estan morts de ganes. Fa dies que només pensen en el què faran. Els fa il·lusió, por, recança i tenen tots els sentiments a flor de pell.

La veritat és que també em fa gràcia marxar amb ells aquest any, no els conec tant, però són bona gent.

Serà inoblidable. Cadascú ho recordarà de manera molt diferent seran 40 viatges diferents que faran un tot.

Ho explicarem 1000 vegades, riurem al recordar què i qui va fer allò i, allò altre.

Tindrem fred, calor, estarem cansats, morts de gana i de son, però amb moltes ganes de més, de més de tot.

I quan arribem ens miraran amb cara de "què bé que us ho heu passat" nosaltres aquí i, vosaltres de festa. I

estaran contents de veure'ns feliços.

I quan obrin els paquetets, veuran que no els hem oblidat en tots els dies.

Podrem omplir els blogs d'anècdotes i traficarem amb fotos. I ningú no descobrirà els nostres secrets de 8 dies de convivència. Haurem canviat.

Els canvis de relacions porten a noves situacions i de vegades comporten noves amistats, segur que algú desc0brirà aquella persona tan especial, que ha compartit aula durant anys, però que encara no s'havia mostrat com fins ara.

Espero poder-vos ho explicar.

MARKS???

2006-03-23T23:45:00.000+01:00

Acabo de recordar per què em molesta no fer classes convencionals.

Si fas un examen amb 10 preguntes i cada pregunta val 1 punt, si ho fan bé tenen un 10 i, si no depèn del nombre de preguntes ben contestades.

Però, com es posen les notes a un treball de grup? I si no hi res més que unes imatges i uns quants sons? I si només veus el resultat i no has vist el procés? I si ells creuen que han treballat molt i jo crec que no han fet res? I si.....

I si els demano que valorin el seu treball i que decidim la nota conjuntament? Ho entendran? Aquest no estan entrenats, els de fa anys ja ho havien après!!! Tornaran a dir que a les classes no s'aprèn res de res? Em tornaré a sentir la més freak del centre?

Seré capaç d'aguantar les tonteries aquestes? Abans ho feia, ara també. Potser seré capaç de demostrar que els mòbils tenen alguna utilitat més que passar-se informació durant els exàmens, són bons els nois, se les pensen totes. Però alguns no han pensat en portar "xuletes" enregistrades al mòbil o al mp3 i fer sortir només un dels auriculars per la màniga del jersei.... No patiu! ara ve la calor i es notarà massa i, el curs vinent, ja no ho recordaran...

Demà parlaré amb ells.

it's a long, long way

2006-03-23T23:34:00.000+01:00

Arribar on som és un llarg camí. Siguis on siguis, de segur que t'ha costat.

Veure la cara de sorpresa quan arribes allà i, no t'hi esperen, no té preu.

Però quan vegin que de fet no hi arribaràs mai, perquè ja no vols caminar més, que els volies fer una "surprise" serà encara millor.

Espera'm assegut, eh!!

però hi seré, no et pensis..... a patir.....

CONVENTION MARCH 2006

2006-03-05T23:03:00.000+01:00

Ja no recordava què era estar tres dies amb persones que comparteixen la teva professió.

Fa uns quants anys vaig decidir que ja no tenia temps per anar a les jornades, que no valia massa la pena i que tenia molta feina.

Ara, he canviat d'opinió. Aquests tres dies de teràpia m'han anat molt bé. He refrescat idees que tenia oblidades, he re-recordat que els alumnes aprenen, però no sols, que els profes hi tenim alguna cosa a dir, que és imposssible que recordin més de 9 paraules o chunks, que cal fer revision, que és molt important que tinguin "learning awareness", és a dir, que siguin conscients i responsables del seu procés d'aprenentatge, que tothom pot aprendre, .....

Era com ser en un món diferent.

Els alumnes són el que són i el que sempre han estat. Que això dels blogs és un bon invent, ja ho anireu veient, posaré en pràctica el que he après, hi ha una de coses per a poder fer, grups, grupets, podcasts, usos del mòbils a les classes, molt interessant i molt més motivant que un llibre amb uns quants exercicis, no?

SURVIVING ANY DAY IN THE YEAR 2006

2006-02-28T00:07:00.000+01:00

Els dies ja no són el que eren. Tothom parla de tot i ningú no sap de res. M'agrada. Sempre ha estat així?
Ho sento, avui ha estat un dia dur.

Era dilluns, ara ja no ho és, feia fred de bon matí i tenia son. Els dilluns ja ho tenen això de la son.

Ahir vaig estar fent peses: com s'ho fa l'Iu per pesar més de 7 Kg? Tinc el trapeci triturat.

Hi ha persones que es posen malaltes els dilluns i no les puc veure, avui que tenia ganes de comentar la jugada! Et trobes millor? Espero que sí.

Bé, els sogres han marxat a Roquetas de... amb un grup d'amics de la seva generació.

El pobre nebot entra demà a quiròfan, l'aniré a veure i ni se'n adonarà. Ja l'han operat tantes vegades i les que li queda.

Només d'arribar ja comencen els conflictes:

un noi a la finestra? però que vol saltar al buit? Ah! posa una pancarta? Bé, hi diu alguna cosa pecaminosa? La faig retirar?
aquell noi? i parles tu? quin protocol cal seguir? de veritat a aquestes hores, passo! si ho fas tu, vol dir menys feina per a mi? Gràcies, tot teu...
Qui fuma on? jo no ho vull veure. Ara truco i que els enganxi un altre.
una conferència? ah, interessant. Només ho era per mi? A ells no els interessa massa o potser dissimulen?
dinar: sol o acompanyat? amb soroll o sense? silenci??? és impossible.
els papers: el divendres era el darrer dia, però si és igual avui només és dilluns, diu la dona. Ja senyora, però no ens ho accepten, aquest any el seu fill no ho podrà fer. Parlaré amb el seu superior, faci-ho. I tant! No és decisió meva és d'un anglès, creieu que canviarà el termini? És boníssim.

I finalment arribes a casa i:

voilà!

Demà seré més intimista, però avui hagués estat càustica. Fa un parell de dies que veig les coses diferents.

LIVING IN THE YEAR 2006

2006-02-22T20:55:00.000+01:00

1. Accidentalment tecleges el teu password per fer funcionar el micrones.
2. Fa anys que no fas un solitari amb cartes de paper.
3. Tens una llista de 15 números de telèfon per a 3 persones de la família.
4. Envies un e-mail a la persona que s'asseu al teu costat.
5. No et relaciones amb els familiars perquè no tenen correu electrònic.
6. Si després d'un llarg dia de feina et truquen a casa, només penses: què em volen vendre? Cap dels teus amics et truca al fixe, ni en tenen.
7. Si truques des de casa poses el O o el 9 per tenir línia.
8. Fa temps que tens la mateixa taula de despatx, però ja has treballat per 3 companyies diferents. O bé, ja has canviat 5 cops d'ubicació, sempre treballant pels mateixos.
10. El teu cap no sap fer la teva feina.
11. Quan arribes a casa d'algú no prems el timbre, li fas una perduda per a que baixi.
12. No tens prou endols a casa per a poder carregar el mòbil, la Palm i l'MP3
13. Si surts de casa sense el mòbil et sents despullat i tornes a buscar-lo.
14. Et lleves de bon matí i et connectes per a llegir la premsa.
15. Entns sms cm kst.
16. Estàs mirant per a comprovar que ningú no veu com somrius mirant la TFT.
17. Estàs llegint i rient.
18. Pitjor, saps que hi ha molta gent que li agradarà llegir-ho.
19. Estàs tan distret llegint que ni te n'has adonat que falta el punt 9 en aquesta llista.
20. I ara acabes de comprovar que efectivament no hi és.
21. I ara rius de tu mateix, de la teva pròpia caricatura.

Ho has de reconèixer.

BANNING IN ITALY

2006-02-09T22:46:00.000+01:00

Avui he llegit la notícia! És de veritat, o al menys ho sembla. A Itàlia retiraran el carnet o el permís de conduir si t'enxampen fumat i també et poden penalitzar a no sortir de nit. Com ho faran, no ho expliquen. Posaran un poli davant de cada porta de cada casa i et farà una prova? S'inventaran un artilugi que et barri el pas si intueix que has fet alguna il·legalitat?

Aleshores se m'ha encès la llumeta. Podríem fer el mateix, però enlloc de barrar la sortida de les cases dels fumetes, podríem impedir que sortissin al carrer aquells qui tenen mala llet. Per exemple, et lleves de bon matí i et trobes el tub de la pasta de dents fet pols, la nevera buida i la cafetera espatllada, què fas? Sortir de mala llet i descarregar-la contra la gent que vas trobant. Doncs, no! La porta no se't obre i t'has de quedar a casa. Seria una bona manera d'estalviar problemes a la població.

Vaig a comprar uns quants invents d'aquests i els col·locaré a casa d'uns quants que conec, a veure si reflexionen una mica. Perquè tenir mala gaita de bon matí perquè no tens cafè, passi; però per qualsevol altre motiu, no em sembla just.

La mala llet que es converteixi en iogurt a casa de cadascú.

FEELING SOMETHING UNPLEASANT

2006-02-08T17:42:00.000+01:00

Avui no em trobo com sempre. Hi ha alguna cosa dins meu que em fa sentir incòmoda. La meva perspectiva de la situació ha canviat, avui he vist una cosa que no m'ha agradat gens. Què era, us preguntareu? Res massa destacable, només un grupet de persones, totes dones, assegudes al voltant d'una taula i parlant. De què parlaven? No ho sé, no ho podia sentir, les he vistes a través del vidre de la finestra, però les seves cares i, les mirades que esfeien, m'han fet veure que allà passava alguna cosa. Això ha fet que em neguitegés. Hores més tard una altra dona m'ha comentat la xerrada.

El meu neguit tenia fonaments. Però, com ho sabia ella tot allò? Qui li ho havia dit? Ella hi era! Jo no la podia veure, ni les altres dones tampoc, però ella ha pogut sentir tota la conversa. Què dolentes, mai no hagués pensat que es comportessin així! La veritat és que sent qui eren no es podia esperar altra cosa. De vegades les coses, millor no saber-les.
No ha estat només això. Era el dia de les xerrades. Jo també n'he tingut una d'interessant. Però no me n'he amagat. M'he sentit observada, des de luny. Ha estat una conversa relaxada i apassionada , plena d'idees i de bones intencions.

Però, des de lluny, com es veia? Podíem semblar aquelles dones dolentes de la finestra, nosaltres també. Hi ha però una diferència important: el nostre era un diàleg d'amigues, l'altre no. La nostra era una conversa per a construir, l'altra per enderrocar.
Avui no volia ser enmig de res. Només volia sentir-me embolcallada pels meus, pels qui tenen la meva confiança. Aquells qui mai no em trairien. I com ho sé que hi puc confiar? Com puc saber que hi ha gent que te la farà per l'esquena? El com no el sé, però tinc un sentit especial per veure les coses ocultes de la gent. Els meus, em pregunten, però per què ho dius això? I sempre els responc el mateix: sóv bruixa. Ho sento, ho palpo, ho oloro, no ho sé ben bé, però moltes vegades l'encerto. I en el fons em sap greu no poder confiar en les persones, però l'experiència m'ha ensenyat que aquest setè sentit és fo´ça fiable i que l'he de tenir en compte. Les sensacions no tenen sempre un resultat immediat, han arribat a passar anys fins que s'ha pogut comprovar que no anava errada. I aleshores, gran sorpresa!

Amb els anys he après a no ser massa hipòcrita, amb tot el que això comporta. No m'agrada haver de ser una altra persona per caure bé. No vull no poder fer, no vull no poder dir o pensar el que vull pel què diran. Potser la meva vida seria més senzilla, potser no hauria desenvolupat aquest setè sentit. Potser no seria jo.

SWIMMING TRUNKS

2006-02-07T20:52:00.000+01:00

Recordo el dia que les gotes d'aigua es clavaven a la meva cara. Quin dolor! Però era una sensació de llibertat que m'agradava. Recordo com anava fent la pujada de casa dalt de la meva motoreta. Feia fred i les gotes de pluja entraven a la meva cara com agulles de cap. El vent em tallava els llavis. Els ulls es tancaven per protegir-se. Però jo no vaig aturar la moto davant de casa, vaig passar de llarg. Vaig aguantar fins que la reserva em va demanar que m'aturés. Havia arribat a la piscina. Què hi feia allà? Era el febrer, esatva tancada i no podia fer-hi res. Què m'havia portat fins allà? Els records de l'estiu, segur que era això. Ara era ben sola, ben diferent del darrer dia que hi havia anat. No hi vaig anar sola, ni amb la meva motoreta. Recordo l'olor del clor de les tovalloles mullades, la recerca de llumins secs per a poder fumar aquelles cigarretes, el banyador vermell del meu company. Era horrorós! Però no m'ho va semblar en aquell moment. Era tan atent, tan respectuós que la poca roba que portava no el feia menys interessant. Recordo l'olor de la benzina de la seva moto i el soroll que feia de tornada cap a casa. Va marxar i l'estiu va acabar i la meva llibertat també.

Fa uns dies el vaig retrobar, ens vam mirar i no ens vam dir res de res. Vestit feia més goig. Vaig riure dintre meu, amb aquella panxeta i el banyador vermell de licra, estaria moníssim.
De cop les olors van retornar, ens vam mirar i vam somriure.

Ell, creus que va sentir l'olor?

Jo però, vaig recuperar la llibertat i em vaig poder treure les agulles clavades a les galtes. Ara les gotes de pluja ja no em podran fer més mal.

CHOOSING?

2006-02-06T21:55:00.000+01:00

Escollir? A vegades s'ha de fer, però no sempre és fàcil i a vegades és poc satisfactori.
Què fem, girem a la dreta o a l'esquerra? Què bebem, aigua o vi? Aquestes són tries senzilles i que no tenen conseqüències, però quan ens plantegem quin serà el futur, les coses canvien.
Aquests dies he hagut de participar en una selecció i, no ha estat feina fàcil. Abans de poder decidir què fer hem hagut de posar-nos d'acord i establir una sèrie de criteris justos i objectius per a poder començar a treballar. Ara la selecció està feta. Però, i si ens hem equivicat? Els resulatats de la tria no seran immediats i, per tant, haurem d'esperar. No m'agrada massa esperar. Encara que a vegades és interessant. Quan finalment aconsegueixes allò que durant tant de temps has estat desitjant, ho assaboreixes molt més.

Els alumnes de mediació ja han començat el curs. La selecció va ser l'encertada.

mal pensada.....

FRIENDSHIP: SHARING HANDS

2006-02-04T13:59:00.000+01:00

Si mirant els seus ulls saps què diuen, si sense parlar ni veure-la saps què fa aquest algú, la coneixes. Si tu la coneixes, la persona amiga també.

Fa dies que segueixo amb interès la seva evolució. He vist com ha canviat la fisonomia de la seva cara amb el pas dels anys, la manera de parlar i com la seguretat ha anat florint des del seu interior. Com ha començat a ser la persona que sempre havia estat, però sense que ho vegin, ni ho notin aquells qui no la coneixen bé.
Què sap fer? Sap transmetre el que vol i, sap fer veure el que vol sense imposar-se, vol escoltar tothom, i vol creure en tothom.
Com ho fa? Amb delicadesa i paciència, amb l’autoritat que li dóna la seguretat de la bondat i de la manca de mala intenció.
Com es pot ser així en un món competitiu i modern? Creient que el que fas és el que has de fer. Tenint el suport de la família i dels amics. Els amics? Encara n’hi ha d’amics? Costa de creure, però hi ha persones que en tenen i, que hi poden comptar. I ho saben. I, no s’ho creuen. Què han fet per merèixer-los? I jo em pregunto, què haurien d’haver fet per no tenir-los? Sí, en té d’amics la meva persona amiga. A vegades se sent massa afalagada de tenir-ne, això la fa encara més amiga.
De segur que quan llegeixi aquestes ratlles el seus ulls brillaran, aconseguirà que les llàgrimes no llisquin galtes avall, però lliscaran. Que se sorprendrà altre cop que els amics hi són. I, que no cal que els doni les gràcies. I haurà de respirar, profundament, per a poder contenir el plor. Però, la persona amiga se sentirà més forta i més segura.

Aquest és un dels meus tresors més preuats: l’amistat. El lligam afectuós entre dues persones enfora dels lligams de la sang i de l’amor sexual.

Aquesta és la relació que tenim, cap altra. N’hi ha qui diu que aquest tipus de relacions no existeixen. Què deuen haver fet per no sentir mai aquest lligam?

MY RUNNY NOSE

2006-01-22T00:35:00.000+01:00

Feia molt de temps que no passava tantes hores al llit. Faia molts anys que no havia deixat d'anar a la feina. Dilluns vaig arribar a casa i ho vaig haver de deixar tot on vaig poder. No m'hi veia. No havia begut, però.
El meu nas era una aixeta que necessitava una revisió urgent, no tancava gens. Vaig anar al metge, havia intentat trucar per demanar hora tot el dia i no ho havia aconseguit. La noia del CAP em va mirar, em va dir: hora? per ... un momentet.... dijous a les 19:40, li va bé? No sabia si em prenia el pèl, "abans no deu ser possible, oi? la veritat és que espero haver-me recuperat dijous al vespre. Gràcies." Ella va afeigir"al Clínic d'urgències en té per 6 hores" "Moltes gràcies, maca. Me'n vaig al llit"
M'hi vaig passar un dia i mig. Vaig dormir-ho tot intensament. Em llevava per menjar i punxar-me. Res més. I tal com havia vingut, va marxar. Cap a mitja tarda del segon dia em vaig despertar totalment recuperada. Feia bona cara, tenia gana i moltes ganes de fer coses. L'aixeta s'havia tancat, ja no rajava.
No sóc capaç de recordar què vaig somiar aquells dos dies, però va funcionar.

El llit soluciona moltes coses.

ALMOST DONE

2006-01-07T20:49:00.000+01:00

Encara que sembli mentida tot ha acabat. L'any, les vacances, els diners, les sorpreses, els bons proposits: TOT.
Fins i tot les ganes de viure, em sembla que no ho resistiré. Acaba de començar un nou any i sembla més vell que l'anterior. Res no ha canviat, ja sé que les coses no canvien soles, però aquest any havia demanat als reis unes ampolletes de paciència, una de bon humor, una d'energia i algunes altres per amics meus i la sorpresa d'ahir fou terrible: ni una sola ampolla. Vaig pensar que potser no m'havia portat prou bé i, deu ser iaxò, perquè a la iaia si que n'hi van deixar dues d'ampolletes. Va arribar tota contenta, ella ja no les necessita, me les hauria pogut donar, però no vaig gosar demanar-les. Aquest any em portaré millor, a veure si Ses Magestats me les porten!
De totes maneres n'he comprat unes de rebaixes que em sembla que també m'aniran molt rebé.

WC

2005-11-29T22:49:00.000+01:00

Què s’hi fa en un lavabo?

He buscat la definició al diccionari:

ARQUIT Templet amb una font al centre situat en els claustres dels monestirs perquè els monjos es rentessin les mans després de menjar. CONSTR 1 Pica de porcellana o ceràmica envernissada, destinada a rentar-s’hi. 2 p ext. Cambra destinada a rentar-s’hi. 3 p ext. Cambra on, a més del lavabo, hi ha instal·lat el vàter i, sovint, l'urinari.

Si es fa una anàlisi de la definició, es pot concloure que té una finalitat molt concreta i que no és un lloc on s’estigui massa bé.
Doncs, és una conclusió del tot errònia.
Cada dia cap a 2/4 d’11 i fins les 11 del matí es veuen riuades de noies que van contentes i amb els seus entrepans cap al lavabo. Fan les seves coses amb el “bocata” entre mans?
Avui hi havia molta gent al lavabo, un soroll espantós i una olor especial, no massa agradable, tot s’ha de dir. No sabria descriure-la. Ho intento. Una discoteca a la matinada, mentre la netegen barrejat amb l’olor dels pixats de qualsevol contenidor de la meva bonica ciutat.
Quan s’obre i tanca la porta se senten les veuetes de les noies explicant les seves coses, la mare no l’ha deixat anar amb no sé qui, el pare li ha dit que l’anirà a buscar a casa de la seva amiga i que es deixi de tonteries. N’hi ha unes que no paren de criticar la seva companya que acaba de sortir, la deixen verda!
Però, on va aquest? No es talla ni un pèl, obra la porta i entra. Es queda amb elles a comentar la jugada.
Ara recordo el que una de les noies em va explicar: un dia es va quedar tancadeta dins del WC i va haver de fer moltes peripècies per a poder sortir. Segur que no hi havia tanta gent. Va cridar, però les noies de la neteja no la sentien, va intentar enfilar-se per la porta, però no ho va aconseguir. Finalment va pensar que podia trucar, tenia el mòbil. Quina vergonya que et treguin d’un lavabo!
Semblen feliços, un dia d’aquets hi entraré per intentar entendre què senten.
Acaba de tocar el timbre i tothom torna al seu cau.

THE SOUP

2005-11-28T23:42:00.000+01:00

L’olor de la sopa d’avui m’ha transportat en el temps. Quan comença el fred faig sopa. Abans feia caldo, a casa de petita sempre feien caldo. Fa anys que no la tasto, ara tinc excusa, no em va bé pel sucre; abans no en menjava per avorriment. La mare feia sopa de fideus de cabell d’àngel molts vespres i un bon dia vaig decidir que no tornaria a menjar sopa. Recordo quan anàvem a comprar els fideus, a cal fideuer. Era una botiga fosca plena de prestatgeries plenes de pots grans metàl·lics. Dins de cada pot hi havia pasta de sopa. No sóc capaç de veure la cara del botiguer, però sí que sento el soroll de les llaunes. Els fideus eren com cabelleres rosses, com cànem , aquell d’arreglar les aixetes. No, no estaven tallats els fideus, els tallàvem a casa, amb els nostres dits petits i sense que en caigués cap petit tros per a terra. La casa feia olor de menjar, l’olla bullia hores i hores i la mare entrava i sortia de la cuina de tan en tant.
Avui he trigat 30 minuts en fer el brou. Casa meva no feia olor de menjar. Quan he posat els galets mida estàndard de dins la bossa de plàstic dins l’olla, he començat a sentir l’olor d’infantesa.
M’he sentit bé. Espero que algun dia els meus fills puguin recordar l’olor del brou que els preparo.
Avui, tampoc no l’he tastat. I si el gust no és el mateix?

CLOTHES

2005-11-28T01:02:00.000+01:00

Aquests darrers dies ha començat a fer fred, no és estrany al novembre. Ja ho he fet un altre any. Sempre ho deixo per darrera hora, penso que potser aquest any no caldrà, però sempre ho acabo fent i més ràpid del que voldria. Agafo les bosses i començo a obrir els armaris. Ho trec tot. M’ho miro bé. Agafo les caixes dels altells i les poso damunt del llit: les buido. Quina sorpresa, ja no recordava aquesta faldilla, segur que no m’anirà bé. Me l’emprovo, ja ho deia jo, no m’entra. Començo a posar cada cosa la seu lloc, però hi ha coses que ja no tenen els seu lloc. Ara tenen un altre lloc, les bosses per a donar. Cada cop són més plenes i el meu armari més buit! Al cap d’unes hores, ho he aconseguit posar tot dins les caixes, les bosses i els armaris. Estic esgotada, m’he emprovat 10 pantalons, tres jerseis que fa anys que pujo i baixo per si algun dia els necessito, les bruses que algun dia em tornaran a anar a la mida. Què hi feia aquell banyador enmig dels anoracs? Quan queden poques coses, les poso on sigui. No m’agrada acabar, ho acabo ràpid, ho entaforo on sigui. No he trobat la samarreta que m’he passat tot l’estiu buscant! La devia posar en una de les bosses per a donar, ja no la trobaré mai més.
El meu armari és senzill d’endreçar, però els dels altres! S’ho fan ells, però com que ningú no s’emprova res, em toca comprovar les talles. Que ja no et va bé la talla 10, que això t’ho van portar els reis i encara no sabies qui eren! Quina mandra els fa emprovar-se la roba! I, després a voltes, te’ls trobes davant del mirall fent moneries sense cap motiu!
No us ho creureu. Avui a casa els pares, he trobat la meva roba de quan tenia 18 anys. Què hi feia allà? Per què la mare no l’havia llençada? Era un record? Té molt d’espai? Li ho he preguntat i m’ha dit, tu la vas deixar aquí, ningú m’ha dit que ja no la volies!
Si mai marxeu de casa, deixeu un rètol que digui que poden donar la roba, que ja no us la posareu.
Ah, i sobretot, que no falti el polil!

HATEFUL

2005-11-28T00:32:00.000+01:00

De vegades quan entres et miren i ni et somriuen.
Què penses? Fa dies que em fas patir. Sé que ja te n’has adonat i que no et fa massa mal, de moment.
Què ho fa que la gent no et vulgui? D’acord, a vegades ets massa clar parlant. Quantes vegades hem parlat que no cal dir tot el que penses i hi estàs d’acord. Però tan mateix ho continues fent.
M’agrada parlar amb tu perquè dius el que penses, saps escoltar, aconsellar,....
Recordo un eslògan d’una campanya de la Generalitat de fa uns anys que deia “la feina ben feta no té fronteres”, en aquells moments era força més jove que ara i no hi vaig parar massa atenció. Amb els anys, he comprovat que la feina ben feta, en té moltes de fronteres i d’enveges.
He anat observant-te darrerament i som pocs els qui parlem amb tu, a les reunions ni t’escolten, no et donen la informació que necessites, no et miren a la cara, qualsevol comentari que facis sembla un dels millors acudits del mes.
Cosa que fas, cosa que queda maleïda.
Això m’ha fet pensar.
Voldria dir-te que estic amb tu, que em sembla injust, que no t’ho mereixes, que no sé com ajudar-te però que a partir d’ara no et faré gens de cas, a veure si així, la resta de gent es comporta com cal. De fet, no sé per què no dir-t’ho clarament. Fas les coses, t’equivoques i força vegades ets capaç de reconèixer-ho. També t’agrada la feina que fas, entens que els teus companys no els agradi, que tinguin problemes familiars, que no et vulguin ajudar.
Qui et dóna la força per superar-ho? No sé que tinguis amics, ni animals ni família. Tot sol, ets capaç de ser tant feliç i guanyar-nos a tots?
Ara n’estic segur, demà quan entris jo tampoc no et miraré a la cara ni parlaré amb tu. T’envejo. Insanament.

THE EYES

2005-11-13T23:01:00.000+01:00

De quin color són els seus ulls? Encara no he aconseguit veure’ls. Ja fa molts dies que no el veig i mai no li he vist els ulls.
Els ulls són l’ànima de les persones i no haver vist els ulls del petit IU em fa sentir incompleta: el vull conèixer, ho vull saber tot d’ell, el vull acompanyar a conèixer el món on li ha tocat viure, el vull acaronar i que em miri a la cara, vull que s’acostumi als meus braços, que senti la meva olor, vull veure quin color li escau millor i vull veure com mira els seus pares i els somriu.
“Los ojos son el espejo del alma” ho va dir algú fa molt de temps i tenia tota la raó del món.
Ja fa temps vaig decidir confiar només en aquelles persones que són capaces d’aguantar la mirada i amb qui una sola mirada em diu més que moltes paraules. Certament, confio en poca gent. Però quina sort que tinc. Els tinc a ells, ells em miren i em diuen coses, els seus ulls em segueixen, m’adverteixen dels perills, m’aconsellen, em fan parlar, callar, escoltar. Tinc una col·lecció d’ull que m’agraden, però me’n falten molts. Us hauré de fer fotos, un dia d’aquests!
L'altre dia pel carrer vaig veure una noia amb uns ulls tristos, volia preguntar-li què li passava, però com que no la coneixia no vaig gosar. Poques vegades he vist uns ulls tan tristos, ni els dels morts! Hi ha ulls inexpressius, d'altres riallers, d'altres de falsos, d'altres de transparents, alguns que parlen sols, d'altres petits i feliços.

Ara mireu-vos bé al mirall i sabreu què diuen els vostres ulls!

MY CLASS ?

2005-11-10T21:34:00.000+01:00

De moment us els mireu, encara no voldria fer cap comentari. Jajajaj
Només vull dir dues coses: són bona gent i estan una mica espantats pel batxillerat!
Ja ho anirem solucionant tot, oi?

THE BUDGIE

2005-11-07T23:21:00.000+01:00

S’obre la porta i arriben un grup de nenes cridant i xisclant. Les mires perplexa i preguntes si les pots ajudar. Et responen totes juntes i no entens res de res. I, innocent demanes que només parli una. I totes altre cop! Què és aquest soroll d’ales?
-Silenci! Què hi ha dins la bossa?
- Un periquito!
- L’hem trobat al pati i l’hem agafat.
- Necessita una gàbia.
- Ens doneu una gàbia?

Tanta informació m’aclapara. Començo a processar-la. Han trobat un periquito al pati. L’ocell devia volar, em pregunto. I, per què l’han caçat? O potser no pot volar? Em fan pànic les plomes des que vaig veure la pel·lícula del Hitchcock. No els explicaré a les mocoses aquestes que l’encantador periquito blau-lila em fa por.

-Ara avisarem al Lluís, maques. Ens portarà alguna cosa on poder deixar la fera!
-Gràcies, el plàstic no li agrada. Necessita menjar!
-I aigua, si us plau. Que es morirà.

Per fi arriba la pobra Montse, que li agraden tant els ocellets com a mi, i demana que avisem a l’home de la casa. Ja ho hem fet.
Al cap de poca estona, apareix en Lluís amb una caixa de cartró i una tela metàl·lica que la cobreix. Fem marxar a les nenes.

- No us preocupeu, el vigilem nosaltres.
- Qui el vol?
- No digueu res als meus fills, que si ho saben segur que el voldran.
- Aquesta bèstia aquesta tarda ha de marxar amb alguna criatura, que se la rifin o que facin el que vulguin, si cal truquem als pares dels qui diuen que la volen.

I, tal dit, tal fet. Hem trucat i a les 5 ja hi havia una mare, amb les seves nenes, que venia a buscar la fera ferotge.

THE MOUSE

2005-11-03T21:29:00.000+01:00

Sabeu què mengen els ratolins? I el mouse? Avui era el dia dels difunts, sembla una contradicció,dir era, però com que ja és tard.... Bé, doncs avui havia de morir algú i ha estat el mouse d’un company de feina. Pobre noi! S’havia quedat sense ningú a qui acaronar quan comenta els blogs dels seus alumnes. Feia una cara! Es mirava l’animalet i en demanava un de recanvi. El necessitava i molt. Al cap d’unes hores, i després de tenir-lo tot el matí allà al costat, ha arribat el substitut. No era, ni de bon tros, tan bonic com el primer. Li haurà d’agafar afecte, el temps els ajudarà a tots dos. Era una mort anunciada, feia dies que no volia moure’s i que no feia cas de res. L’havia netejat, l’havia intentat convèncer que no podia continuar d’aquella manera. Però ell ja no volia viure més.
Demà quan es trobin, què es diran?

2005-10-24T21:24:00.000+02:00

Has obert mai una porta? I quantes n’has tancades? Obrir i tancar portes i finestres és una feina aparentment senzilla.
Però, us heu quedat mai tancats dins d’una habitació o d’un lavabo i no heu pogut sortir sols? Recordeu el sentiment d’impotència? No sabeu per què, però la maneta de la porta es mou, però el mecanisme no funciona.
L’altre dia a la tarda la situació fou ben a l’inrevés: no poder entrar a casa, la maneta i el pany funcionaven bé, però la porta no s’obria. Havia plogut molt i s’havia inflat amb la mullena. Empenyent i, menys amb la força que tenia, fou impossible de moure. Vaig mirar arreu i per a fi va aparèixer aquell homenot, el pare de la veïna. Li ho vaig demanar i, va haver de fer força, però amb un parell d’empentes ho va aconseguir. Aleshores, vaig pensar que si tancava, no podria sortir. Des de dins i amb la meva força seria impossible de moure la maleïda porta. Les hores van anar passant, la porta oberta i, abans de ficar-me al llit, vaig fer el cor fort i vaig empènyer la porta fins a tancar-la.
Què faria al matí si no aconseguia obrir-la? M’hauria de posar a cridar? Trucaria als bombers per demanar-los ajuda a quarts de set del matí? Vaig passar-me mitja nit somiant que m’havia quedat tancada en una cova. Abans de l’hora ja m’havia despertat, em feia recança comprovar si tenia prou força. Vaig esperar fins després d’esmorzar. Vaig baixar les escales, vaig fer voltar la clau, vaig moure la maneta i vaig estirar i, no sense massa dificultat, vaig aconseguir poder sortir. Podria tornar a entrar?

THEY WON'T BE BACK AGAIN

2005-10-20T22:02:00.000+02:00

Quan algú marxa per a no tornar. Feia temps que sabia que un dia ja no hi seria més. Sempre era allà assegut mirant què feia. No deia res normalment, però de vegades la seva mirada em feia sentir insegura. No era com ella, ella era allà i m’ajudava. No preguntava res, m’amanyagava i em feia els meus lats preferits. Quan jo era petita tenia cura de mi i quan es va quedar sola jo l’anava a veure a casa seva. Era independent. Volia tenir casa seva, no ens volia molestar. En canvi ell, li agradava donar feina a la mare, sempre ho fèiem tot a l’inrevés de com ell ho volia. El pare posava aquella cara, la cara d’abnegació, no podia controlar-lo. Ell encara el dominava, tornava a dur les regnes de la vida del fill. La parella que havia lluitat per a ser independents se’n ressentia , i nosaltres no acabàvem d’entre què els passava als pares. Mai no havien discutit, ara l’ambient es notava enrarit. L’olor de colònia a granel de l’avi omplia la casa. N’havia pres possessió. Quan marxava a passar uns dies a casa de l’oncle, la mare ventilava bé l’estança, volia que ell marxés, que tornéssim a ser nosaltres. Però tornava i aquella olor penetrant se’m ficava al cervell. Ja no podia ser jo mateixa. Em sentia més petita i insignificant que mai. Un bon dia, quan ja no vivia amb els pares, em van comunicar que portaven l’avi a la residència. Ja no aguantaven més. Feien tot el que calia i a sobre havien d’aguantar el mal humor i aquella olor de colònia. Vaig comprendre els pares, però vaig pensar que si mai els havia de tenir amb mi i, feien el mateix que l’avi, no sabria o no gosaria portar-los enlloc. El meu germà tampoc no se’n faria càrrec; per tant, ja podia anar-me preparant per a tornar a viure amb ells. El temps va anar passant i l’àvia independent es va anar apagant fins que un dia va marxar sola i per sempre. La trobo a faltar, ens vèiem sovint. De tant en tant, em trobo davant de casa seva i m’adono que hi he anat d’esma. Encara la necessito. Segur que ella també m’enyora. Fa temps que l’avi viu allà, sol. Només hi va el pare a visitar-lo. La mare i jo no hi hem tornat més. Bé, només hi anem per Nadal, en el fons també l’estimem. Però va arribar el dia que el pare no va haver d’anar-lo a veure més. Pobre pare, estava trist. L’havia perdut per sempre. Ara ja ningú no portaria les regnes del pare. La mare i jo li vàrem fer costat, també estàvem tristes. Quan vam tornar del funeral, l’olor de la colònia era arreu.

2005-10-20T13:04:00.000+02:00

Sopar és un d’aquells plaers que a vegades es converteix en un costum feixuc. Ho fem massa tard. Però quan es pot sortir i fer-ho fora amb els amics i parlar de manera relaxada, és un acte diferent. Ahir vaig sopar en una taula que no era la de cada dia. El sopar va venir solet de la ma d’un italianet bufó i simpàtic. No vaig barallar-me per parar la taula. Hi havia fins i tot una espelmeta. Vaig poder escollir el que em venia més de gust. Tampoc no és fàcil. I, us heu preguntat mai, per què sempre preguntem a la resta de companys de taula, què prendran ells? A vegades m’agrada jugar a comprovar si endevino el que menjarà algun dels meus amics. Quan coneixes algú, saps que és el que li agrada tenir al plat. La propera vegada que quedem per sopar, els diré si volen jugar al meu joc. I arriben els plats i, aleshores, ningú no recorda què havia demanat. El pobre cambrer guapet, ens mirava amb cara de circumstàncies. Ja ho recordàvem, amb el plat davant i tots mirant i preguntant si algú volia tastar el de l’altre. Forquilles amunt i avall. Uns segons de silenci, després les rialles retornen. El restaurant és mig buit, però fa cara d’omplir-se tard. Una parelleta jove ha arribat fa uns minuts. Tenim un problema: no podem estar pendents de dues taules. El noiet de la taula del costat ha començat a plorar, la noia no entendreix gens ni mica. No puc veure res, però els meus companys que ho poden veure ens ho expliquen. Riem llargament i fem apostes, quan trigaran a fer-se un petó? I quan ja hem aconseguit fer caure una copa de vi i tacar els pantalons i la camisa d’un dels comensals, ells es fan el petó. Els palmells de les mans eren a punt d’aplaudir, però no hem gosat. No els hem dit adéu! Se l’han fet. Hem marxat rient i comprometent-nos a trobar-nos aviat. El proper serà diferent segur, però els proposaré el meu joc.

EARS AND MOUTH?

2005-10-20T13:01:00.000+02:00

WITH A VIEW

2005-10-20T13:00:00.000+02:00

Les coses es veuen tan diferents des de dalt de tot. Et sents més lliure, menys pressionat, els pensaments poden fluir no troben noses. Cada cop que necessito poder pensar i prendre decisions importants m’enfilo escales amunt.
Quan era petita volia pujar als braços de la mare, em donava seguretat i em sentia gran i capaç. Després la mare ja no podia amb mi, i m’enfilava al tamboret de la cuina, que és d’aquells de bar, pensava una estona i després baixava amb les idees clares. Però els anys passen i les decisions són cada cop més difícils de prendre. Algunes decisions importants que han canviat la meva vida però, crec que no les he pres dalt d’enlloc. Més aviat era ben a prop de terra. Recordo el dia que vaig haver de decidir quin havia de ser el meu futur: vaig asseure’m al sofà de casa els pares i els vaig fer la pregunta. Quina por tenia de sentir una resposta que no fos la que jo tenia dins del meu cap feia temps! Però em van mirar i em van dir que ja sabien que jo ho tenia pensat i que creien que havia escollit correctament. No els havia dit què volia fer i a ells ja els semblava bé. Em vaig sentir altre cop protegida i recolzada, havia fet una bona elecció.
D’altres coses que he anat decidint al llarg dels anys han necessitat petites excursions al terrat, a la muntanyeta aquella on anava de petita quan encara podia tenir tres mesos de vacances, però darrerament hauria de pujar molt amunt. Què ho fa que mai ningú no pugui compartir ni acordar una decisió? Ningú tampoc no és cert, però, som les persones qui tenim la voluntat de no posar-nos d’acord? Hi ha alguna química que faci difícil la presa de decisions en comú? Per què es barallen els pares per la custòdia dels fills? Per què discutim, si tots tenim un objectiu compartit?
Crec que la resposta a la dificultat de decidir és la distància que posem al problema o al fet concret. Aquell neguit que ens crea haver de fer alguna cosa, fa que no siguem capaços de veure quin és l’abast de la qüestió, sigui la que sigui.
Darrerament torno a pujar al terrat, potser una sortida a la muntanya tampoc no m’aniria malament. M’agradaria no anar-hi sola i poder compartir la vista, la meravellosa vista des de la distància. Qui vol pujar a badar i pensar? Podreu sentir l’airet de la ciutat i la brisa del bosc.

THE FIRST DAY

2005-10-18T23:30:00.000+02:00

Cada any el primer dia d’escola em provoca una certa angoixa. Per una banda, vol dir que ens passarem nou mesos junts amb tot el que això comporta i, per altra, la trobada amb els grups nous. Ja ha passat! L’engranatge ja ha començat a treballar i ara només cal conservar el seu bon funcionament.
Donar-te a conèixer davant d’un grup d’alumnes nous no és feina fàcil. Hi ha uns coneixements previs per ambdues bandes que cal trencar i fer oblidar. Tots tenim el dret de ser diferents, o com a mínim, hem de tenir l’oportunitat de ser-ho, si és que ho volem.
Quan em poso a pensar què és el que els vull transmetre des del primer moment, no ho dubto: confiança i respecte. Crec que són dos valors indispensables per a un professor, però com es transmeten aquests valors? El primer que procuro fer és estar convençuda que seré capaç de respectar la diversitat que se’m posarà al davant. En segon lloc, procuro mostrar-me tal com sóc, per així fer-los veure que ells poden ser com són: que hi pot haver una comunicació real, que el codi, el canal, l’emissor i el receptor comparteixen moltes coses que faran que la convivència diària sigui més fàcil. L’objectiu és, no deixar de ser un ensenyant (de matèria), però al mateix temps, fer de model a seguir, donant una visió del món coherent, justa i optimista.
Però, per què és important tot això? Que la manera de veure el món i relacionar-nos els uns amb els altres varia segons les nacionalitats és sabut, però dins un mateix entorn, sembla difícil d’imaginar que trobarem tantes diferències. Aquestes són molt enriquidores per a la formació personal. Poder compartir les experiències i el temps, conèixer noves maneres de relacionar-se, aprendre dels alumnes i de la resta de companys és el que ens hauria de fer cada dia més compromesos amb la nostra tasca. Els resultats d’una feina com la meva no són mai immediats, ni ho voldria!, però una trucada o un mail d’un alumne que ja no és a l’escola, un secret desvetllat entre sanglots enmig del passadís d’un dia qualsevol, que et mostrin la foto que els fa feliços o que tant sols et diguin bon dia somrient són molt millor que unes bones notes a final de curs. Retrobar aquell tarambana de fa un temps que ara és ja una persona adulta i que et recorda que allò que aquell dia li vas dir o, que pel sol fet d’haver estat a l’escola una etapa de la seva vida, l’ha fet veure el seu futur de manera diferent i positiva, fa que em senti amb ganes de continuar treballant cada dia.