THE FIRST DAY

Cada any el primer dia d’escola em provoca una certa angoixa. Per una banda, vol dir que ens passarem nou mesos junts amb tot el que això comporta i, per altra, la trobada amb els grups nous. Ja ha passat! L’engranatge ja ha començat a treballar i ara només cal conservar el seu bon funcionament.
Donar-te a conèixer davant d’un grup d’alumnes nous no és feina fàcil. Hi ha uns coneixements previs per ambdues bandes que cal trencar i fer oblidar. Tots tenim el dret de ser diferents, o com a mínim, hem de tenir l’oportunitat de ser-ho, si és que ho volem.
Quan em poso a pensar què és el que els vull transmetre des del primer moment, no ho dubto: confiança i respecte. Crec que són dos valors indispensables per a un professor, però com es transmeten aquests valors? El primer que procuro fer és estar convençuda que seré capaç de respectar la diversitat que se’m posarà al davant. En segon lloc, procuro mostrar-me tal com sóc, per així fer-los veure que ells poden ser com són: que hi pot haver una comunicació real, que el codi, el canal, l’emissor i el receptor comparteixen moltes coses que faran que la convivència diària sigui més fàcil. L’objectiu és, no deixar de ser un ensenyant (de matèria), però al mateix temps, fer de model a seguir, donant una visió del món coherent, justa i optimista.
Però, per què és important tot això? Que la manera de veure el món i relacionar-nos els uns amb els altres varia segons les nacionalitats és sabut, però dins un mateix entorn, sembla difícil d’imaginar que trobarem tantes diferències. Aquestes són molt enriquidores per a la formació personal. Poder compartir les experiències i el temps, conèixer noves maneres de relacionar-se, aprendre dels alumnes i de la resta de companys és el que ens hauria de fer cada dia més compromesos amb la nostra tasca. Els resultats d’una feina com la meva no són mai immediats, ni ho voldria!, però una trucada o un mail d’un alumne que ja no és a l’escola, un secret desvetllat entre sanglots enmig del passadís d’un dia qualsevol, que et mostrin la foto que els fa feliços o que tant sols et diguin bon dia somrient són molt millor que unes bones notes a final de curs. Retrobar aquell tarambana de fa un temps que ara és ja una persona adulta i que et recorda que allò que aquell dia li vas dir o, que pel sol fet d’haver estat a l’escola una etapa de la seva vida, l’ha fet veure el seu futur de manera diferent i positiva, fa que em senti amb ganes de continuar treballant cada dia.