WITH A VIEW

Les coses es veuen tan diferents des de dalt de tot. Et sents més lliure, menys pressionat, els pensaments poden fluir no troben noses. Cada cop que necessito poder pensar i prendre decisions importants m’enfilo escales amunt.
Quan era petita volia pujar als braços de la mare, em donava seguretat i em sentia gran i capaç. Després la mare ja no podia amb mi, i m’enfilava al tamboret de la cuina, que és d’aquells de bar, pensava una estona i després baixava amb les idees clares. Però els anys passen i les decisions són cada cop més difícils de prendre. Algunes decisions importants que han canviat la meva vida però, crec que no les he pres dalt d’enlloc. Més aviat era ben a prop de terra. Recordo el dia que vaig haver de decidir quin havia de ser el meu futur: vaig asseure’m al sofà de casa els pares i els vaig fer la pregunta. Quina por tenia de sentir una resposta que no fos la que jo tenia dins del meu cap feia temps! Però em van mirar i em van dir que ja sabien que jo ho tenia pensat i que creien que havia escollit correctament. No els havia dit què volia fer i a ells ja els semblava bé. Em vaig sentir altre cop protegida i recolzada, havia fet una bona elecció.
D’altres coses que he anat decidint al llarg dels anys han necessitat petites excursions al terrat, a la muntanyeta aquella on anava de petita quan encara podia tenir tres mesos de vacances, però darrerament hauria de pujar molt amunt. Què ho fa que mai ningú no pugui compartir ni acordar una decisió? Ningú tampoc no és cert, però, som les persones qui tenim la voluntat de no posar-nos d’acord? Hi ha alguna química que faci difícil la presa de decisions en comú? Per què es barallen els pares per la custòdia dels fills? Per què discutim, si tots tenim un objectiu compartit?
Crec que la resposta a la dificultat de decidir és la distància que posem al problema o al fet concret. Aquell neguit que ens crea haver de fer alguna cosa, fa que no siguem capaços de veure quin és l’abast de la qüestió, sigui la que sigui.
Darrerament torno a pujar al terrat, potser una sortida a la muntanya tampoc no m’aniria malament. M’agradaria no anar-hi sola i poder compartir la vista, la meravellosa vista des de la distància. Qui vol pujar a badar i pensar? Podreu sentir l’airet de la ciutat i la brisa del bosc.