Sopar és un d’aquells plaers que a vegades es converteix en un costum feixuc. Ho fem massa tard. Però quan es pot sortir i fer-ho fora amb els amics i parlar de manera relaxada, és un acte diferent. Ahir vaig sopar en una taula que no era la de cada dia. El sopar va venir solet de la ma d’un italianet bufó i simpàtic. No vaig barallar-me per parar la taula. Hi havia fins i tot una espelmeta. Vaig poder escollir el que em venia més de gust. Tampoc no és fàcil. I, us heu preguntat mai, per què sempre preguntem a la resta de companys de taula, què prendran ells? A vegades m’agrada jugar a comprovar si endevino el que menjarà algun dels meus amics. Quan coneixes algú, saps que és el que li agrada tenir al plat. La propera vegada que quedem per sopar, els diré si volen jugar al meu joc. I arriben els plats i, aleshores, ningú no recorda què havia demanat. El pobre cambrer guapet, ens mirava amb cara de circumstàncies. Ja ho recordàvem, amb el plat davant i tots mirant i preguntant si algú volia tastar el de l’altre. Forquilles amunt i avall. Uns segons de silenci, després les rialles retornen. El restaurant és mig buit, però fa cara d’omplir-se tard. Una parelleta jove ha arribat fa uns minuts. Tenim un problema: no podem estar pendents de dues taules. El noiet de la taula del costat ha començat a plorar, la noia no entendreix gens ni mica. No puc veure res, però els meus companys que ho poden veure ens ho expliquen. Riem llargament i fem apostes, quan trigaran a fer-se un petó? I quan ja hem aconseguit fer caure una copa de vi i tacar els pantalons i la camisa d’un dels comensals, ells es fan el petó. Els palmells de les mans eren a punt d’aplaudir, però no hem gosat. No els hem dit adéu! Se l’han fet. Hem marxat rient i comprometent-nos a trobar-nos aviat. El proper serà diferent segur, però els proposaré el meu joc.