DISHAPINESS (NOT UNHAPPINESS)

Em preocupa, sí. Fa molt de temps que els conec i veig que les coses no els van com a mi m’agradaria. Que les relacions sentimentals són complicades ho sabem tots, però quan els teus millors amics fa anys que no acaben de trobar l’equilibri emocional que necessiten, em fa ràbia. Tenen o no parella, però no els satisfà prou i, no parlo a nivell sexual que en aquest cas, és el que menys m’interessa. No se senten del tot compresos, busquen escalfor fora de la seva relació, però intenten no mostrar la seva infelicitat, de la que se senten totalment culpables, per a no ferir ni la seva parella, ni els seus amics i familiars.
Però, per què sou així? Fa massa temps que us conec. Els vostres ulls ho diuen tot i això que poques vegades n’hem pogut parlar obertament. No passa res, no heu fet res malament, estic convençuda que no hi poseu pals a les rodes a les vostres relacions, però teniu una relació basada en uns fonaments que no són el vostre ideal. Us vareu equivocar en un principi, quan no els vareu poder o voler definir i, ara ja us sembla que és massa tard per a canviar-los. Les coses es poden canviar, no sigueu tan tossuts! Però no us precipiteu, penseu bé què voleu i expliqueu-ho a les vostres parelles, potser els sobtarà, però de segur que després els agradarà que hagueu confiat en elles. Si creieu que no s’adonen del que us passa, aneu molt equivocats. Us estimen i els preocupa el que sentiu i, que consti que mai no n’he parlat amb elles.
M’agradaria tant poder-vos ajudar, fer-vos sentir millor! No voldria que ningú interpretés les meves ganes d’ajudar com una intromissió a les relacions de parella dels meus amics, ni tampoc que algú pensés que m’immisceixo per a treure’n algun profit.
Ja sé que vosaltres mai no ho pensaríeu!