THE BUDGIE

S’obre la porta i arriben un grup de nenes cridant i xisclant. Les mires perplexa i preguntes si les pots ajudar. Et responen totes juntes i no entens res de res. I, innocent demanes que només parli una. I totes altre cop! Què és aquest soroll d’ales?
-Silenci! Què hi ha dins la bossa?
- Un periquito!
- L’hem trobat al pati i l’hem agafat.
- Necessita una gàbia.
- Ens doneu una gàbia?

Tanta informació m’aclapara. Començo a processar-la. Han trobat un periquito al pati. L’ocell devia volar, em pregunto. I, per què l’han caçat? O potser no pot volar? Em fan pànic les plomes des que vaig veure la pel·lícula del Hitchcock. No els explicaré a les mocoses aquestes que l’encantador periquito blau-lila em fa por.

-Ara avisarem al Lluís, maques. Ens portarà alguna cosa on poder deixar la fera!
-Gràcies, el plàstic no li agrada. Necessita menjar!
-I aigua, si us plau. Que es morirà.

Per fi arriba la pobra Montse, que li agraden tant els ocellets com a mi, i demana que avisem a l’home de la casa. Ja ho hem fet.
Al cap de poca estona, apareix en Lluís amb una caixa de cartró i una tela metàl·lica que la cobreix. Fem marxar a les nenes.

- No us preocupeu, el vigilem nosaltres.
- Qui el vol?
- No digueu res als meus fills, que si ho saben segur que el voldran.
- Aquesta bèstia aquesta tarda ha de marxar amb alguna criatura, que se la rifin o que facin el que vulguin, si cal truquem als pares dels qui diuen que la volen.

I, tal dit, tal fet. Hem trucat i a les 5 ja hi havia una mare, amb les seves nenes, que venia a buscar la fera ferotge.