MY DEMONIC THINK IS NOT THERE ANY MORE

Ja no sóc la mateixa. M'ha deixat. La massa verda que podeu observar a la fotografia ja no comparteix la meva vida.

Començo a entendre els problemes que sempre he tingut amb algunes persones. No era jo qui els provocava, era ella. He pensat anomenar-la Lumpy Greenish. Bé, des que ja no hi és dormo molt millor, sento l'olor de les flors de la veïna, la de la xocolata que es mengen els qui m'envolten, la flaireta del fum dels meus amics, tot sembla diferent.

Sí, fins i tot jo em veig diferent. Molt més asserenada, més reflexiva, més descansada (pot ser que sigui perquè fa uns quants dies que no vaig a treballar?).

Aquests dies de repòs forçós m'han servit molt. He après a jugar al Jawbreaker, ha anat a comprar regals amb les botigues buides!!! Això sí, m'ha costat que m'entenguessin. La meva veu era ennassada, el mocador de paper sempre era rosat, rebregat a la meva ma i proper al nariu esquerre. Avui en una de les meves sortides he utilitzat més d'un paquet de mocadors de paper, semblava que haguessin obert l'aixeta vermella, mare meva! Tothom em mirava, però ningú no m'ha demanat si necessitava ajuda, no fos cas que els passés res!

La Lumpy Greenish no sé com va poder sortir, crec que amb la llum del làser però per on va marxar? Com s'ho va fer? Si la veieu, podeu dir-li que algun dia em vingui a veure? No m'agrdaria ser sempre la persona tranquila i pausada d'ara mateix. Ella em donava la vida que em faltarà en aquells moments tensos que ens acompanyen de vegades, no caldria que hi fos sempre, però de tant en tant una visiteta....