dissabte, de març 31, 2007

LAST WEDNESDAY


Les coses bones i dolces no es mengen mai amb la gana dels llops.

Quines ganes de plorar! Ja sé que no era el moment, però sentir que algú m’entenia realment, m’ha ajudat a alliberar-me de la pressió que tenia. Necessitava la descompressió. Poder compartir els pensament i reafirmar que el que faig no és del tot descabellat, no? De vegades costa traspassar les idees a la gent. Estic intentant fer canviar la manera de relacionar-se d’algunes persones i trobo que costa força. No pots anar i dir-li clarament que ha de ser menys petxina, que es pot mostrar tal i com és i, que no per això no la respectaran.

Costa fer la gent menys inflexible!

LAST MONDAY


Avui hem tornat al silenci de la ciutat de l’aigua. L’olor dels canals és forta en algunes zones, però segur que la soledat deu ser pitjor. La veu ressonava pels carrers, les passes sorolloses i el vent gèlid que ens acaronava ens ha fet moure ràpid. Retrobar-me és cada cop una nova experiència. Els colors de les cases em transporten a casa, em sento acompanyada.



Si pogués quedar-me, ho faria. Alguns dies aquí em donarien la tranquil·litat que necessito en alguns moments que vindran. He de poder emmagatzemar litres de plors que hauré de contenir en els dies que vindran. Però sé que encara que no pugui aconseguir recarregar-me, amb la companyia que tinc podré seguir endavant. Sentir-se ple per dins i embolcallat per fora dóna la seguretat que a molts els falta. Cada cop em sento amb més silenci, més aigua i més colors.

Els somnis que amb els temps es fan realitat, produeixen el plaer de la xocolata fonent-se a la boca i que la llengua escampa i fa durar.

Dormiré gronxada per la meva ciutat morta de nit. La ciutat de l’amor i de la felicitat interior. Somiaré el meu somni i el tornaré a fer realitat, altre cop.

LAST SUNDAY


Parlar de coses íntimes i quotidianes en llocs desconeguts.

Compartir dies, hores, minuts i segons de passejades, quadres, alumnes, carabinieri, música i decisions ens ha fet enfortir els vincles que teníem entre nosaltres.

Ara sabem més l’una de l’altra, discutim amb més franquesa. Ens diem coses que ens agraden i riem sense dir-nos res. Dins un pub a la Signoria fem futurologia del nostre cosmos particular. Demà passaran coses lluny de nosaltres que ens poden afectar en el dia a dia. No compartim les prediccions, però sí l’esperança que tot sigui per anar més bé.

Abans elles no es coneixien massa, sabien l’una de l’altra a través de tercers. Tenen molt per a compartir. Són persones amb interessos semblants i amb experiències vitals que es podrien emmirallar. Físicament no s’assemblen gens. Formen part dels meus dies de descans italià anual. No són dies de vacances, són estones de pau fora de casa, on pot més les ganes de retrobament interior que el lligam amb la família. L’enyor és bo si és mesurat, poder parlar amb aquells qui vols a estonetes tranquil·litza l’esperit.

Veure néixer els amors i les rialles entre els nois, les cartes i les fotos és sempre el mateix, però també diferent.

És per això que m’agrada venir a Itàlia.