LAST MONDAY

Avui hem tornat al silenci de la ciutat de l’aigua. L’olor dels canals és forta en algunes zones, però segur que la soledat deu ser pitjor. La veu ressonava pels carrers, les passes sorolloses i el vent gèlid que ens acaronava ens ha fet moure ràpid. Retrobar-me és cada cop una nova experiència. Els colors de les cases em transporten a casa, em sento acompanyada.

Si pogués quedar-me, ho faria. Alguns dies aquí em donarien la tranquil·litat que necessito en alguns moments que vindran. He de poder emmagatzemar litres de plors que hauré de contenir en els dies que vindran. Però sé que encara que no pugui aconseguir recarregar-me, amb la companyia que tinc podré seguir endavant. Sentir-se ple per dins i embolcallat per fora dóna la seguretat que a molts els falta. Cada cop em sento amb més silenci, més aigua i més colors.

Els somnis que amb els temps es fan realitat, produeixen el plaer de la xocolata fonent-se a la boca i que la llengua escampa i fa durar.

Dormiré gronxada per la meva ciutat morta de nit. La ciutat de l’amor i de la felicitat interior. Somiaré el meu somni i el tornaré a fer realitat, altre cop.