EARS AND MOUTH

HI HA GENT QUE TÉ DUES BONES ORELLES PER SENTIR, A VEGADES TAMBÉ PER ESCOLTAR, D'ALTRES NO. HI HA PERSONES AMB UNS BONS LLAVIS I UNES BONES DENTS QUE PROCUREN MOSTRAR QUE PARLEN BÉ, D'ALTRES QUE NINGÚ NO LES COMPRÈN. N'HI HA D'ALTRES QUE NI PARLEN BÉ, NI ESCOLTEN BÉ, PERÒ SABEN PENSAR ENCERTADAMENT.N'HI HA D'ALTRES QUE NI PARLEN BÉ, NI ESCOLTEN BÉ, NI PENSEN ENCERTADAMENT, POBRES! I QUÈ FAN AQUESTES PERSONES? NO ESCOLTEN, NO SENTEN I NO PARLEN. BÉ SÍ, MALPARLEN I MALPENSEN. PERÒ TAMBÉ HI HA QUI ESCOLTA I S'HA DE PENSAR A QUI S'ESCOLTA, A QUI SE SENT, A QUI ES PARLA I AMB QUI ES PENSA.ESCOLTEU, MIREU I PENSEU, PERÒ SOBRETOT SENTIU.

Ho vaig publicar per primer cop el 2005, però ja veig que no funciona...

LAST WEDNESDAY

Les coses bones i dolces no es mengen mai amb la gana dels llops.

Quines ganes de plorar! Ja sé que no era el moment, però sentir que algú m’entenia realment, m’ha ajudat a alliberar-me de la pressió que tenia. Necessitava la descompressió. Poder compartir els pensament i reafirmar que el que faig no és del tot descabellat, no? De vegades costa traspassar les idees a la gent. Estic intentant fer canviar la manera de relacionar-se d’algunes persones i trobo que costa força. No pots anar i dir-li clarament que ha de ser menys petxina, que es pot mostrar tal i com és i, que no per això no la respectaran.

Costa fer la gent menys inflexible!

LAST MONDAY

Avui hem tornat al silenci de la ciutat de l’aigua. L’olor dels canals és forta en algunes zones, però segur que la soledat deu ser pitjor. La veu ressonava pels carrers, les passes sorolloses i el vent gèlid que ens acaronava ens ha fet moure ràpid. Retrobar-me és cada cop una nova experiència. Els colors de les cases em transporten a casa, em sento acompanyada.

Si pogués quedar-me, ho faria. Alguns dies aquí em donarien la tranquil·litat que necessito en alguns moments que vindran. He de poder emmagatzemar litres de plors que hauré de contenir en els dies que vindran. Però sé que encara que no pugui aconseguir recarregar-me, amb la companyia que tinc podré seguir endavant. Sentir-se ple per dins i embolcallat per fora dóna la seguretat que a molts els falta. Cada cop em sento amb més silenci, més aigua i més colors.

Els somnis que amb els temps es fan realitat, produeixen el plaer de la xocolata fonent-se a la boca i que la llengua escampa i fa durar.

Dormiré gronxada per la meva ciutat morta de nit. La ciutat de l’amor i de la felicitat interior. Somiaré el meu somni i el tornaré a fer realitat, altre cop.

LAST SUNDAY

Parlar de coses íntimes i quotidianes en llocs desconeguts.

Compartir dies, hores, minuts i segons de passejades, quadres, alumnes, carabinieri, música i decisions ens ha fet enfortir els vincles que teníem entre nosaltres.

Ara sabem més l’una de l’altra, discutim amb més franquesa. Ens diem coses que ens agraden i riem sense dir-nos res. Dins un pub a la Signoria fem futurologia del nostre cosmos particular. Demà passaran coses lluny de nosaltres que ens poden afectar en el dia a dia. No compartim les prediccions, però sí l’esperança que tot sigui per anar més bé.

Abans elles no es coneixien massa, sabien l’una de l’altra a través de tercers. Tenen molt per a compartir. Són persones amb interessos semblants i amb experiències vitals que es podrien emmirallar. Físicament no s’assemblen gens. Formen part dels meus dies de descans italià anual. No són dies de vacances, són estones de pau fora de casa, on pot més les ganes de retrobament interior que el lligam amb la família. L’enyor és bo si és mesurat, poder parlar amb aquells qui vols a estonetes tranquil·litza l’esperit.

Veure néixer els amors i les rialles entre els nois, les cartes i les fotos és sempre el mateix, però també diferent.

És per això que m’agrada venir a Itàlia.

I'D BEEN LOST AMONG YOU

Feia massa dies que donava voltes a les situacions que m'envoltaven. Em sentia molt incòmode, no podia fer res per a que les coses canviessin, però de cop i volta... vaig retrobar algú que m'havia iniciat en el meu món i que ell l'abandonava. Fa més de 2o anys que el vaig conèixer i sempre l'he considerat un savi, va ser un professor que em va marcar els meus primers anys com a professora a l'escola. No hem treballat mai al mateix centre, però hem comaprtit experiències i inquietuds. Ara ja us he dit que ha deixat l'ensenyament, però hi ha dedicat més de 40 anys. No es considera un exemple a seguir i és això el que el fa més entranyable i interessant. L'altre dia al vespre ens va fer una xerrada sobre la seva experiència/història docent: un recull de pensaments amb fotografies, records, música, power points, ...

Em quedo amb una de les frases: "Teaching is an art".

Va ser un cap de setmana molt productiu i molt enriquidor a nivell de sentiments. Sabeu quan comenceu a dubtar de tot, de la vocació, de les tècniques, dels companys, dels alumnes, de l'escola, de la vida, dels amics, ... Dissabte el matí vaig conèixer algú que em va fer mirar les coses amb uns altres ulls: podria tornar a creure en la meva feina. Podria canviar la manera de fer les coses i encomanar l'entusiasme? Ara respiro millor, dormo millor i continuo tenint el sucre pels núvols!

hola. què tal

THE TRUTH

Els estats etílics fan dir la veritat. Tota la veritat.
La infelicitat al descobert. La resignació també hi apareix. Serà l’alcohol que us ho fa mostrar així? O la frescor de la matinada? Els teus ulls parlen sense paraules, les paraules no poden sortir dels teus llavis, la llengua les reté, no les vol deixar marxar. Potser diries tot allò que vols guardar per a tu. Era al teu costat i em sentia lluny, molt i molt lluny. Les teves vivències eren cruents. No mostraves ressentiment era incredulitat? Realment penses que no pots ser feliç?
La felicitat és en un mateix i hem de saber transmetre-la, fer-la palesa a l’entorn quotidià. Com fer-ho pot ser de vegades poc senzill, però no per això ens ha de tirar enrere. No hi ha una fórmula màgica, ni en tinc cap que funcioni, però podeu provar de creure en vosaltres mateixos i estimar-vos una mica més, deixar-vos estimar i veureu que la visió del món que teniu canvia.

MY DEMONIC THINK IS NOT THERE ANY MORE

Ja no sóc la mateixa. M'ha deixat. La massa verda que podeu observar a la fotografia ja no comparteix la meva vida.

Començo a entendre els problemes que sempre he tingut amb algunes persones. No era jo qui els provocava, era ella. He pensat anomenar-la Lumpy Greenish. Bé, des que ja no hi és dormo molt millor, sento l'olor de les flors de la veïna, la de la xocolata que es mengen els qui m'envolten, la flaireta del fum dels meus amics, tot sembla diferent.

Sí, fins i tot jo em veig diferent. Molt més asserenada, més reflexiva, més descansada (pot ser que sigui perquè fa uns quants dies que no vaig a treballar?).

Aquests dies de repòs forçós m'han servit molt. He après a jugar al Jawbreaker, ha anat a comprar regals amb les botigues buides!!! Això sí, m'ha costat que m'entenguessin. La meva veu era ennassada, el mocador de paper sempre era rosat, rebregat a la meva ma i proper al nariu esquerre. Avui en una de les meves sortides he utilitzat més d'un paquet de mocadors de paper, semblava que haguessin obert l'aixeta vermella, mare meva! Tothom em mirava, però ningú no m'ha demanat si necessitava ajuda, no fos cas que els passés res!

La Lumpy Greenish no sé com va poder sortir, crec que amb la llum del làser però per on va marxar? Com s'ho va fer? Si la veieu, podeu dir-li que algun dia em vingui a veure? No m'agrdaria ser sempre la persona tranquila i pausada d'ara mateix. Ella em donava la vida que em faltarà en aquells moments tensos que ens acompanyen de vegades, no caldria que hi fos sempre, però de tant en tant una visiteta....

ON YOUR OWN

Et sents buit, sol o mal acompanyat? Són tres sensacions que si mai teniu són fàcilment superables.
La buidor: quan comenceu a notar aquesta sensació agafeu ràpidament alguna cosa per a menjar que us agradi molt, assaboriu-la davant d'aquells qui us fan sentir així. Feu ostentació del plaer que us provoca.
La solitud: estar físiscament sol no ha de ser mai un problema si mentalment teniu amb qui compartir. Segur que podeu compartir alguna estona amb algú altre.