FRIENDSHIP: SHARING HANDS

Si mirant els seus ulls saps què diuen, si sense parlar ni veure-la saps què fa aquest algú, la coneixes. Si tu la coneixes, la persona amiga també.

Fa dies que segueixo amb interès la seva evolució. He vist com ha canviat la fisonomia de la seva cara amb el pas dels anys, la manera de parlar i com la seguretat ha anat florint des del seu interior. Com ha començat a ser la persona que sempre havia estat, però sense que ho vegin, ni ho notin aquells qui no la coneixen bé.
Què sap fer? Sap transmetre el que vol i, sap fer veure el que vol sense imposar-se, vol escoltar tothom, i vol creure en tothom.
Com ho fa? Amb delicadesa i paciència, amb l’autoritat que li dóna la seguretat de la bondat i de la manca de mala intenció.
Com es pot ser així en un món competitiu i modern? Creient que el que fas és el que has de fer. Tenint el suport de la família i dels amics. Els amics? Encara n’hi ha d’amics? Costa de creure, però hi ha persones que en tenen i, que hi poden comptar. I ho saben. I, no s’ho creuen. Què han fet per merèixer-los? I jo em pregunto, què haurien d’haver fet per no tenir-los? Sí, en té d’amics la meva persona amiga. A vegades se sent massa afalagada de tenir-ne, això la fa encara més amiga.
De segur que quan llegeixi aquestes ratlles el seus ulls brillaran, aconseguirà que les llàgrimes no llisquin galtes avall, però lliscaran. Que se sorprendrà altre cop que els amics hi són. I, que no cal que els doni les gràcies. I haurà de respirar, profundament, per a poder contenir el plor. Però, la persona amiga se sentirà més forta i més segura.

Aquest és un dels meus tresors més preuats: l’amistat. El lligam afectuós entre dues persones enfora dels lligams de la sang i de l’amor sexual.

Aquesta és la relació que tenim, cap altra. N’hi ha qui diu que aquest tipus de relacions no existeixen. Què deuen haver fet per no sentir mai aquest lligam?