THE BOX

Però què passa? Dec tenir la moral molt alta, no sé el perquè, però darrerament tothom està com sobreexcitat. Quin nervis, els sentiments són a flor de pell. Tothom està força irascible. Avui he presenciat un diàleg enervant. Sort que són amics, he pensat! Deien el mateix però no s’escoltaven, bé sí, però no se sentien. Han intentat frenar-se i no involucrar-se sentimentalment en la discussió, però com que és una situació que no només depèn d’ells, no la controlen i no tenen totes les eines per a poder-la solucionar.
Els han endossat el mort, bé l’herència. Però, com pots decidir què fer amb les coses d’algú que ja no hi és i, que no va deixar dit què volia que se’n fes?

Desmuntar la casa dels avis va ser una feina feixuga pel pare i per l’oncle. Hi havia molts records entre aquelles quatre parets. Els va costar deixar-nos veure alguns dels documents que van trobar, hi havia històries de quan la guerra que els feien avergonyir. Van trobar una pila de caixes amb camises i bruses noves per a estrenar. Cada aniversari, l’oncle els portava un parell de peces de roba, treballa al tèxtil i li sortien bé de preu. Els avis mai no se les van posar.

Avui quan he sentit el que deien, he recordat les converses del pare i l’oncle. He pensat, què m’agradaria que fessin amb les meves coses un cop morta? Tinc coses que ningú no sap que tinc, que les guardo per motius molt interns. Em sabria greu que algú donés a conèixer algun escrit i, que els meus familiars els pogués ferir. Ara el problema el tinc jo! I vosaltres? Us faria res que un cop morts i acomiadats definitivament, algú furgués en les vostres vides? Que algú interpretés els vostres escrits? I si el vostre secret més preuat, ja no fos un secret? Com creieu que s’ho prendrien els vostres pares, fills i amics? A vosaltres potser us és igual, però i a ells? Els ho heu preguntat mai? Avui els ho preguntaré, a veure quina cara hi posen!

DISHAPINESS (NOT UNHAPPINESS)

Em preocupa, sí. Fa molt de temps que els conec i veig que les coses no els van com a mi m’agradaria. Que les relacions sentimentals són complicades ho sabem tots, però quan els teus millors amics fa anys que no acaben de trobar l’equilibri emocional que necessiten, em fa ràbia. Tenen o no parella, però no els satisfà prou i, no parlo a nivell sexual que en aquest cas, és el que menys m’interessa. No se senten del tot compresos, busquen escalfor fora de la seva relació, però intenten no mostrar la seva infelicitat, de la que se senten totalment culpables, per a no ferir ni la seva parella, ni els seus amics i familiars.
Però, per què sou així? Fa massa temps que us conec. Els vostres ulls ho diuen tot i això que poques vegades n’hem pogut parlar obertament. No passa res, no heu fet res malament, estic convençuda que no hi poseu pals a les rodes a les vostres relacions, però teniu una relació basada en uns fonaments que no són el vostre ideal. Us vareu equivocar en un principi, quan no els vareu poder o voler definir i, ara ja us sembla que és massa tard per a canviar-los. Les coses es poden canviar, no sigueu tan tossuts! Però no us precipiteu, penseu bé què voleu i expliqueu-ho a les vostres parelles, potser els sobtarà, però de segur que després els agradarà que hagueu confiat en elles. Si creieu que no s’adonen del que us passa, aneu molt equivocats. Us estimen i els preocupa el que sentiu i, que consti que mai no n’he parlat amb elles.
M’agradaria tant poder-vos ajudar, fer-vos sentir millor! No voldria que ningú interpretés les meves ganes d’ajudar com una intromissió a les relacions de parella dels meus amics, ni tampoc que algú pensés que m’immisceixo per a treure’n algun profit.
Ja sé que vosaltres mai no ho pensaríeu!

PHYSIO

FISIOTERÀPIA: Ús terapèutic dels agents físics naturals o artificials: aigua, aire, electricitat, radiacions, fred, calor, etc.

18 sessions des de l’agost.




Visitar una unitat de fisio ha esdevingut el senyal del final de les meves vacances aquests darrer anys. La calcificació de l’espatlla esquerra no vol fer vacances, vol que treballi tot l’any i que no porti pes.
Visita al metge, pastilles i sessions de fisioteràpia.
Trobar un lloc on poder fer els exercicis i que et connectin a les màquines que el metge ha prescrit és senzill. El primer dia que hi vas et sents un intrús. La sala és plena d’aparells que desconeixes, la gent et mira, però no et diu massa res. Cadascú va a la seva. Hi ha una relació entre els pacients i els físios , entre alguns pacients que ja fa temps que comparteixen estones i, els nous. El fet dels nous és curiós, tanmateix. Sempre n’hi ha de nous. És un ritual: entre, miren i no saben què fer. Busquen algú amb bata blanca i que faci cara de dir-los: “benvingut”. Finalment el físio apareix entre mig de les cortines i després de sentir-se uns xiulets impertinents de la màquina que avisa que ja ha acabat de fer el que li havien manat.
Et miren de cap a peus i et diuen què faràs, però el nou se sent perdut. Li fa mal, no sap que ha de fer i no entén què volen dir les corrents i els ultres. Què és la mobilització? Ara ho descobrirà, la pobra noia que fou operada del genoll plorarà quan la forcin a doblegar la cama. Aquell noi fort amb els tattos als braços posa cara de nen petit quan alguns dels físios li fa fer els exercicis i el mobilitza.
Ara ja no sóc nova, no em sento una intrusa a la sala de físio. Ja conec els físios, cadascú té les seves coses, però en tenen una en comú que m’ha fet sentir molt bé a la sala de tortures: et volen fer sentir millor, treballen per a que tu milloris i creen un clima de convivència i distensió que molts de nosaltres no seríem capaços de crear a les nostres feines. Saben què dir-te per fer-te somriure en aquell moment que potser et farà mal moure el teu cos. I com ho agraeix la gent? Amb ampolles de cava. Sí, encara que sembli mentida, comparteixen uns minuts d’acudits, copes i algun pastisset amb els pacients per a demostrar-los que estan contents de veure’ls marxar. Els pacients nous, no ho poden entendre, ja veuran com el vincle es farà fort amb el pas dels dies.
Espero estar acabant les sessions, però si no fos així hauria de treure de la nevera l'ampolla de cava que ja tinc preparada per a portar la setmana vinent.